Boc des de l'altiplà

Aprofitem un viatge llampec a el Alto per deixar-vos una petita crònica d’aquesta setmana per Corpa.

Aquests darrers tres dies, les pluges ens estan donant un respir i hem pogut veure una mica més el sol. Com ja hem escrit alguna vegada, el paisatge és molt bonic. La llum fa que els colors siguin realment molt vius, i arreu on es miri es veuen postaletes idíl·liques. En aquest país , els camps llaurats són multicolors, moltes ovelletes són blanques de cara negra, els rucs són llanudets, i els núvols semblen de cotó i tenen un estil semblant al dels “Simpson”. Això sí, tots els gossos (i n’hi ha molts) són taradets. El que no és coix, és borni, i la resta són coixos, bornis i amb tènies.

En aquest ambient , cada dia anem amb en Guinot a saludar el senyor ruc i la senyora ovella (segons l’oncle Joan, els companys de pupitre del Guinot). A més, diversos dies aprofitem per anar a donar un volt i passejar per l’altiplà. Durant el darrer passeig familiar, vam creuar un ramat de bens d’uns set o vuit xaiets. Ens vam aturar una estoneta perquè en Guinot pogués veure’ls bé. De totes maneres, ens semblava peculiar diverses característiques del ramat:

1. Aquells xais eren considerablement més alts que els bens que estem acostumats a veure.

2. No tenien el perfil “Norit” (tendre “borreguito”)

3. No menjaven plàcidament. Tot el ramat ens mirava en un estil més “Rambo” que no pas “Casa de la Pradera”.

4. Si t’acostaves a una d’aquelles criaturetes, per comptes d’allunyar-se com normalment, anaven picant una i altra vegada de manera desafiadora al terra amb la pota davantera.

Així doncs, vam acostar-nos cautelosament al que semblava més plàcid. Caram, amb el que semblava tranquil·let! Sense previ avís, va posar-se a córrer i embestir a l’Anna, que arquejant-se com va poder va aconseguir que només la toqués de refiló. Quin cap més dur! Quina mala baba! L’Abraham amb en Guinot a coll-i-be, va refugiar-se al camp de patates veí, fora de l’abast del bitxo rabiós.

Així doncs, l’Anna malferida, l’Abraham sà i estalvi però amb la seva cavallerositat en entredit (i ja és la segona, si algú fa la petició, un altre dia us explicarem la història d’en Godofredo, el dia en què tampoc va ajudar a l’Anna del perill d’un bull-dog) i en Guinot feliç com un anís vam allunyar-nos una mica. Però als tres ens assaltava un dubte existencial. Per resoldre’l, però calia acostar-se de nou a la bèstia i no semblava una gran idea. Així, des de lluny i observant amb minuciositat una estona, no ens va caldre aixecar les llanetes per comprovar que efectivament, i malgrat no tenir banyes, no es tractava d’ovella sinó d’un senyor boc.

D’aquí ens fem la reflexió següent: no devem ser els únics que anem mal fixats. Potser perquè no s’hi guipen massa, els gossos de la zona tampoc saben veure a temps que no es tracta d’ovelles sinó de bocs (això que ells ho tenen més a la vista). D’aquí que embestida rera embestida, no en queda ni un que no sigui coix!

Fins la propera! Cuideu-vos molt i ens alegrem de totes les bones notícies que ens esteu donant via bloc i via correu!