Caminante no hay camino

Aquests dies hem tingut temps de veure en diverses ocasions l’anomenat hiperrealisme bolivià. El concepte, agafat del Fernando, un arquitecte andalús que viu des de fa molts anys a Cochabamba, simplement denota que la realitat de Bolivia pot superar amb escreix allò que no t’arribaries a imaginar mai.

Per posar un exemple, en Fabio ens va explicar l’altre dia, que fa un temps va pujar en un minibús (Nissan Vanet) per fer el trajecte La Paz-Corpa. Al principi del viatge sembla que es va punxar la roda i van sortir tots excepte una parella del mini perquè el conductor pogués arreglar-la. Durant el viatge en Fabio anava observant com el conductor no treia l’ull de la parella amb fill que seien al seu costat. Més tard, en un control els van fer tornar a baixar a tots, excepte a la parella de davant. Tot d’una, el pare passa la criatura cap enrere a un desconegut i el conductor para al costat de la carretera. El motiu de desprendre’s tant alegrement del fill que plorava desconsolat, no era un altre que el d’atendre el naixement del seu germà. Així doncs, tots els passatgers van poder ser testimonis que a la Paz d’aquella família en pujaven tres, però el viatge l’acabarien sent quatre. Lluny de fer-ne grans escarafalls, molts passatgers anaven buscant a la “cuneta”, altrament dit voral, alguna cosa per poder tallar el cordó. Per sort, sembla que no van trobar res i van poder arribar fins a l’hospital del poble de Guaqui, a on es van acomiadar tot dient que farien padrí al xofer, i el farien batejar pel Fabio. Realment sembla que dies més tard van aparèixer per Corpa, però en Fabio no hi era i no va poder batejar a l’infant del mini.

L’hiperrealisme viscut aquests dies la veritat és que no és tan exagerat, però són situacions bastant impensables a Barcelona.

Com que la cosa va de parts, expliquem en primer lloc, dues dones que han estat mares i han estat ateses per l’Anna. La primera, va venir fa temps a fer-se un control d’embaràs. El nen que esperava era molt gran degut a una diabetis gestacional i sembla que la pelvis de la dona deixava pensar que era difícil que pogués néixer normalment. L’Anna li va recomanar que anés a tenir la criatura a un hospital de la Paz perquè en cas de necessitar cesària, a Corpa no li podíem fer. Uns deu dies més tard, a la nit, avisen que anem a un domicili perdut enmig de la muntanya per un part. Efectivament, era aquesta dona que lluny d’anar a la Paz, volia tenir la criatura a casa. Tant l’Anna, com la partera tradicional que els acompanyava van valorar que encara faltava molt temps i que el naixement seria l’endemà. L’Anna tornava a recomanar que anés a la Paz perquè el nen era molt gran. Durant aquella nit vam parlar amb la dra. Irene de la possibilitat de contactar amb algun anestesista perquè probablement ens faria falta. L’endemà a la tarda, sense ambulància, ens truquen per assistir a la dona. Hi van l’Anna amb en Fabio i la Santusa. Després de deixar el cotxe, pujar la muntanyeta, creuar el ramat de bens i arribar a la casa perdudeta de la sra., el primer que es troben és un parell de noies, blanques i rosses com elles soles assegudes a davant de la casa. Eren daneses, com les galetes. Resulta que estaven una setmana a Bolívia fent uns tríptics informatius i aquella tarda estaven en aquella regió. Molt prudents es quedaren fora mentre l’Anna i la Santusa valoraven a la dona. Entre les dues convencen a la dona que cal anar a la Paz. Finalment la dona diu que sí i l’Anna i en Fabio van a buscar l’ambulància de Jesús de Machaca per portar-la. Quan al cap d’una hora arriben, la Santusa els comunica que el cap de la criatura ja es veu. Incomprensible! En primer lloc la criatura era massa gran per passar, en segon lloc haurien d’haver tingut temps d’anar a la Paz. L’explicació és que la Santusa, auxiliar d’infermeria, mentre no hi eren l’Anna i en Fabio havia col·locat oxitocina a la pacient i l’havia amenaçat en que si no es posava a caminar i saltar realment anirien a la Paz. Era el moment de passar a l’acció. La dona, molt obedient, realment es va posar a caminar i saltar una i altra vegada del llit al terra del terra al llit. Després, l’Anna va ser testimoni de com va aguantar el dolor, com va empènyer fantàsticament i la criatura va poder néixer fent una mica de contorsionisme (en llenguatge tècnic, distòcia d’espatlles).

La segona mare, era una dona que havia atès la Cleo i la dra. Cristina fa una setmana. Havia tingut el seu fill, sense cap problema, no hi havia hagut cap complicació i tot semblava correcte. Ara arribava a l’hospital, amb les sirenes de l’ambulància a tota bufa i mig inconscient. L’Anna li fa totes les preguntes buscant quins possibles símptomes li podien donar llum a veure què estava succeint: tenia mal de cap? Havia sagnat molt? Tenia dolor abdominal? Si tenia febre... Finalment després de molt preguntar la dona li diu que no havia menjat absolutament res des de feia tres dies. Potser era això? Les preguntes llavors van canviar de direcció i totes les doctores i infermeres passaren a preguntar al marit perquè no havia cuinat en tres dies!

Finalment us demanarem un favor. Algú podria esbrinar quins requisits es demanen a Barcelona per conduir una ambulància? La veritat és que les coses són una mica diferents aquí. Nosaltres fins fa uns deu dies havíem tingut l’ocasió de conduir dos o tres cops el cotxe d’en Fabio. Com ja sabeu la nostra experiència al volant no és molt extensa. A més, aquí és època de pluges i els camins de terra estan en bastant mal estat. És pesat haver d’anar escollint quin tros de camí és el més indicat per tal de no “plantarse” i no fer massa bots. Doncs bé, un dia ens demanen si podem agafar l’ambulància per portar uns materials cap a Atahuallpani, una comunitat propera. La veritat és que ens fa molta il·lusió, però l’ambulància fa una mica de respecte. Penseu que és una bèstia (sembla un tanc) de 4500 cc (impensable per Europa!) i que pel pes deu ser més semblant a un camió que no pas a un cotxe. Ni curts ni mandrosos, aprofitem l’oportunitat i agafem l’ambulància. De camí ens anem adonant que és molt còmode, ja que amb aquesta bèstia no cal escollir tant el camí. Poc a poc ens anem animant i tenim notat que la nostra velocitat augmenta considerablement quan conduïm l’ambulància. Fins i tot ens atrevim a creuar un riu respectable! Avis, no patiu, quan l’hem creuat, en Guinot i el que no condueix baixa del vehicle i passa pel pontet. Visca la potència i la tracció 4 rodes!

De totes maneres, l’hiperrealisme ve quan el dia següent, demanen a aquests txitxarel·los que acompanyin a una dona que acaba de parir cap a casa seva. L’acompanyem molt prudentment, esperant esquivar tots els tolls i bots del camí. Però a meitat de camí ens fan deixar la pista principal per agafar una secundària. Ara ja és més difícil esquivar bots oi? Doncs bé, al cap d’una estona ens fan deixar la pista secundària per entrar directament a la pampa. Caminante no hay camino!!!! Per més referències aquesta dona és la que ha explicat l’Anna a “Plantados”, que ara l’estem tornant a casa, i l’Abraham no vol protagonitzar un segon capítol de Plantados. Intenta veure algun camí per algun lloc, però és molt difícil. Els bots ara, tant són, la cosa a tenir present és no ficar-se en un forat de metre i mig amagat darrera una paja brava. Moments de concentració que es resolen molt satisfactòriament fins a arribar a casa la dona. Feina feta! Doncs no, demanen que la deixem a la porta. Però si estem davant! Vinga, recula, maniobra un tanc enmig de cases i forats que conformen un laberint de trampes pel cotxe. L’Anna tira el “capote” al seu marit tot dient que la pacient pot caminar sense problema, i després de calar l’ambulància un parell de cops, la pacient es convenç i va caminant cap a casa. Un cop deixada a la dona, el Rubén ens diu que aquí potser es passen un mes després del part sense caminar, sense tocar aigua ni sortir de casa, solament fent repòs, és el sobreparto. Glups.

Acabarem el viatge anant a buscar una moto a Sullcatiti. De camí agafem a vuit mallkus. Tretze persones en un bitxo tremendo conduït per un novatillo enmig de camins de terra enfangadíssims . Gué. A la tornada, El bitxo conduït per una novatilla, pels mateixos camins de terra, amb una moto que pesa com un mort al darrera, intentant avançar a qui se li posa per davant encara que sigui enmig d’un riatxuelo. Però la veritat és que la confiança tant en els conductors com en l’ambulància és total. De fet, l’Anna fins i tot veient el comportament de l’ambulància enmig de la pampa, pot arribar a accelerar més i més just abans d’una corba. Total, si sortim del camí no és cap drama!

Apa família, amb aquesta crònica ens acomiadem fins al mes que ve! Que ho passeu molt bé, nosaltres seguirem practicant!