Queque d'aniversari

Abans de començar a preparar el pastís d’aniversari, fem un tomb per Corpa per anar-ne reunint els ingredients:

• Un grapat de núvols gegantins de totes formes i colors (alguns d’ells carregats de pluja fresca o pedregada).
• Un pessic de la quinua que creix pels camps.
• Una mesura ben gran de l’aigua d’un dels molts bassals que enfanguen els camins i les sabates.
• Un sac ben ple de l’aire net i fred que s’acostuma a alçar cap a les cinc o sis de la tarda.
• Tres cullerades ben plenes de silenci i quatre cullerades del cant dels ocells.
• Un raig del sol que crema a les deu del matí.

Preparació a 3800 metres:

Entrem a la cuina i hi trobem a la hermana Beltrana, que amb el seu sentit de l’ humor pràctic, ens dirà que ens ajudarà a encendre el forn quan ja ho tinguem tot a punt.

Comencem a buscar els estris que ens permetran fer un bon pastís, però no ens en sortim fins que arriba en Bartolo, que ens proporcionarà tot el que necessitem, tot proposant-nos d’afegir-hi unes bones llenties amb cañaua. Ben aviat s’acomiada de nosaltres per anar a acabar de pintar una porta i ordenar la infinitat de claus que hi ha per l’hospital.

Mans a la feina. Comencem a fer la massa quan arriba en Fabio content com un gínjol per preparar-se un cafè. Amb ell elaborem una massa a la italiana extraordinària, mentre vigilem que el cafè no bulli. Ja se sap que... ¡Café hervido, café perdido!

Tot cantant, arriba en Mariano amb ganes de berenar. Ens acompanya una bona estona primer gatejant amb en Guinot i després explicant-nos un munt d’històries i anècdotes d’anys enrere.

Al cap d’uns minuts sona la sirena de l’ambulància que arriba a Corpa, i ben aviat treu el cap per la cuina la doctora Irene, carregada de material per l’hospital i coses bones que ha portat des de La Paz. Entre elles, gelatines de tots els gustos i colors, una bossa de molida (carn picada) i uns quants i inestimables pans de Laja.

Encara no hem encès el forn, però el caliu a la cuina cada vegada és més gran. Tot d’una apareixen la Cleo i la Oti. Només arribar,es posen a jugar amb en Guinot. L’ajuden a caminar, el carreguen a l’awaio, fan sonar la campaneta de la porta...

De nou, reapareix en Bartolo que intuint la gresca ha deixat reposar la feina per acompanyar-nos amb el seu acordió.

Poc després arriba la doctora Cristina, que discretament s’afegeix a l’elaboració del pastís donant-hi un toc de creativitat molt dolç, tot i la proposta insistent de la Irene de barrejar-ho tot amb una mica de locoto.

Com que ja hi comença a haver quòrum, l’Abraham proposa de jugar a alguna cosa aconseguint que la interna d’odontologia (la Cinda) i l’intern de medicina (el Nilton) també s’uneixin al voltant de la taula per començar a barrejar les cartes de l’Uno.

Avui han passat per Corpa uns operaris per arreglar les neveres de la cadena de fred de l’Hospital i un diaca. Evidentment, estan convidats a sopar amb nosaltres, tot i que d’entrada es mantenen en un discret segon pla i no obren massa la boca.

Ja falten pocs minuts per enllestir el nostre queque i arriben la doctora Dèlia, el Franz, la Santusa i la licenciada Primitiva amb la família. Es comença a parar la taula, i a buscar bancs perquè pugui seure tothom.

Nosaltres fem un parèntesis per donar el sopar a en Guinot i acompanyar-lo a dormir. Quan tornem a la cuina assaborim el sopar i un queque senzill però fet per moltes mans(i alguna màniga).

Final feliç: junts aprendrem a jugar al Bartolo, Bartolo... entre les rialles generalitzades.