dimarts, 11 de gener del 2011

Uns dies més tard...

El pas dels dies ajuda a reposar les vivències. El part del dia 30 ha estat un punt més de coneixement de la realitat on ara som i en la que volem moure'ns i actuar.

El temps asserena i ofereix respostes, obrint noves possibilitats que animen a voler seguir endinsant-te en el món de l'altiplà. Vet aquí, un dels regals que els reis van deixar a l'Anna:


5 de Gener de 2011

Com un regal anticipat de Reis, entro per primera vegada al quiròfan de l’hospital i descobreixo una infinitat de possibilitats i recursos sota la forma d’una màquina d’autoclau i un munt desordenat d’instrumental quirúrgic: legres,dilatadors cervicals, tisores i pinces de tota mena, talles, bates i camps quirúrgics... fins i tot un electrobisturí i un fórceps de Kjelland!!

Se m’obre l’horitzó i una emoció carregada de repte comença a bategar fort. La certesa de que hi ha un munt de recursos que no s’estan usant fa que es desperti una motivació immensa perquè durant aquests dos anys, tard o d’hora el quiròfan funcioni i cobri vida. El repte és molt atractiu i ha estat ben interessant dedicar tots aquests dies a començar a fer un inventari de tot el material, definir les caixes, i començar a engegar el fantàstic bitxet esterilitzador.

A nivell organitzatiu, comença a funcionar l’equip directiu (Dra. Irene, Dra. Cristina, Abraham i Anna, pendents d’incorporar algú que s’encarregui de l’àrea d’infermeria) i les reunions que fem amb la companyia inestimable del Fabio i en Bartolo comencen a donar els seus fruits, a més a més de ser una injecció d’ànim i motivació addicional. Visca!!

Any nou


Aquests dies de finals de 2010 i estrena del 2011, han estat bonics i viscuts. Comencem a sentir-nos un xic corpeños i anem agafant ritme. Estem contents perquè la nostra adaptació i immersió a Corpa va avançant i els projectes,les idees, la il·lusió i la feina a fer ens comencen a absorbir els dies i les hores. Tot seguit us deixem amb una breu crònica sobre alguns esdeveniments d’aquesta quinzena des dels ulls de l’Anna, que això si, va aprenent a ampliar la seva mirada gràcies als ulls de l’Abraham i en Guinot .

30 de desembre de 2010: A partir de les tres de la tarda es reuneixen a l’hospital de Corpa de Machaca, part dels professionals de salut del Municipi. El motiu és posar en comú quins indicadors s’han anat assolint a cada centre de salut de les diverses comunitats. M’hi afegeixo quan ja porten una hora llarga compartint xifres: número de primeres visites prenatals abans del cinquè mes d’embaràs, número de parts institucionals, número de visites post-part,número d’infants vacunats...

Al cap de poc més de mitja hora, avisen que hi ha un dona de part en una comunitat propera. M’ofereixo per anar-la a valorar i quedem amb la doctora Irene que la portarem cap a l’hospital si no ens trobem amb un part imminent.

Al cap d’un quart d’hora ja som dalt l’ambulància, guiats pel nebot de la partera que és qui ens ha vingut a avisar amb la seva bicicleta. La caseta on ens dirigim és al bell mig de la pampa tot i que pertany a la comunitat d’Atahuallpani. Quan hi arribem comencen a sorgir caparrons de nens i nenes per darrera les parets d’adobe. Són alguns dels fills de la dona que està de part. Tal i com hem pogut saber anant camí de casa seva, aquest és el novè part de la Juana. Set d’ells els ha tingut a casa i només un a l’hospital, l’únic part que va acabar amb la mort del fill que esperava.

Saludem el marit, que a més a més d’aimara també parla una mica de castellà. Ens diu que els dolors de part han començat al migdia i que ha trencat aigües fa molt poc. L’habitacioneta (situada just al costat de la de les ovelles) no té llum, però per sort no en cal per fer un tacte vaginal, i la claror de la tarda és suficient per veure que són aigües meconials.

Dilatació completa, dreta posterior, en un segon pla. No em crida l’atenció un caput exagerat i intentem aprofitar les contraccions i els pujos de la Juana per fer girar el cap de la criatura. Escoltem la freqüència cardíaca fetal. Lleugera taquicàrdia, però no desaccelera. Ho provem una vegada i una altra. No aconseguim que giri. Faig servir les meves dues mans com si fossin un fórceps. Tampoc. La Juana està molt cansada. Les mans em patinen, em fan mal i ja no les sento. La presentació no va més enllà d’una transversa dreta i els minuts passen. Cal deixar-ho córrer. Anem cap a l’hospital amb l’esperança que en posició ginecològica puguem fer-hi alguna cosa més i sabent que almenys disposarem d’oxigen per quan neixi la criatura.

Només arribar demano a una interna en infermeria que avisi a la doctora Irene. Veig difícil poder abreujar l’expulsiu (a l’hospital no disposem de fórceps ni vacum, no es pot indicar una cesària urgent...) Què fer en aquests casos? Necessito la Irene!

Posem la Juana en posició ginecològica. Abans de fer res torno a escoltar la criatura: bradicàrdia. Els pas del temps és vital, però la nostra resposta no s’adequa a la urgència del moment. Les infermeres que m’acompanyen tot s’ho prenen amb calma. Intento animar la Juana perquè faci un últim esforç i empenyi, però no ens entenem perquè només parla aimara...

De nou la criatura en dreta posterior,però ara amb un caput important. Mentre intento girar la criatura, demano de nou que avisin a la doctora Irene. Passen cinc o deu minuts. Durant els quals el cap de la criatura ha passat de nou a transversa dreta i a desgrat del marit hem posat una mica d’oxitocina per ajudar a l’expulsiu. El marit és en un racó de la sala de parts. Discret. Només es deixa sentir per dir-nos que el seu pare havia atès els parts de tots els seus fills i que mai havia tingut cap problema. El que ara està passant és perquè el seu pare ha mort fa poc. També ens diu que si posem oxitocina, farem mal a la seva esposa i matarem la criatura.

Les dues infermeres expliquen que l’oxitocina ajudarà a la Juana, que cada vegada té menys força. Entre les dues comencen a fer una maniobra de Kristeller del tot ineficient.

La situació obstètrica és difícil. Tampoc sóc capaç de manejar la situació que es viu a la sala de parts: no em puc entendre amb la Juana, no puc comprendre els raonaments del marit, les dues infermeres segueixen fent una maniobra del tot estèril...

La situació em desborda. Torno a demanar per la doctora Irene. Em contesten que encara està reunida. Serà possible?

Em trec els guants i vaig a buscar la doctora. La faig sortir de la reunió i li explico tot el que ha succeït fins ara, tot dient-li que el part és difícil. Deixo que valori a la Juana i em quedo al seu costat per aprendre com maneja situacions com aquesta.

-Va a nacer en seguida!

El poc o molt que sé d’obstetrícia em diu que això és impossible, però potser és que em falta la fe que ells tenen. Deixo que facin. Segueixen amb el Kristeller ineficaç i intentant que la Juana no pari de fer pujos. La criatura no avança en el seu descens. Tot i que és una maniobra que s’ha d’evitar, no tenim gaires alternatives i m’ofereixo a fer un Kristeller. L’auxiliar que ara els està fent, s’hi oposa.

Més impotència. Fins quan la desconfiança?

La doctora Irene demana justament a aquesta auxiliar que vagi a organitzar una entrega de regals que hi ha prevista quan s’acabi la reunió que ella ha deixat a mitges. Ho aprofito per anar a fer un Kristeller. Totalment diferent als que s’havien fet fins ara, la criatura baixa. En fem dos més: la criatura neix amb dues voltes de cordó tenses i en transversa dreta.

Ningú per rebre-la.

La Irene me la passa i em diu que me l’emporti a l’habitació del costat per reanimar-la. Intento aspirar amb la pera de goma. No surt gaire meconi. La criatura no plora i està en apnea. Arriba la doctora Irene: amb ella, estimulem una i altra vegada. Aspirem, estimulem, busco batec a nivell umbilical... Res. Cada vegada més pal·lidesa... Res.

Intento fer el massatge cardíac amb molts dubtes i poques esperances. Auscultem tot i saber que la criatura està morta.

No sé en quin moment el pare ha entrat a la sala. Ho veu tot i la seva reacció és inicialment de serena resignació. Cap crit. Cap plor. Surt de la sala de parts sense apropar-se a la seva filla.

A la sala de parts la Irene diu a la mare que la farà batejar i que la nena s’ha mort per les aigües meconials, per les dues circulars i perquè ella no feia bé els pujos.

A l’habitació del costat, jo tinc la nena entre les mans. Mentre la vesteixo, no paro de repetir-me que a Barcelona aquesta criatura viuria i qui sap si a Corpa també, sempre i quan haguéssim actuat d’una altra manera.

Abans de marxar intento apropar-me als pares. Sempre és difícil saber acompanyar-los en un moment com aquest, però dins la cultura aimara encara em sento més fora de joc. Petita i insignificant, desconec quina mena d’argument o actitud necessiten rebre. Em descobreixo de nou, poca traça i limitada.

Surto de l’hospital necessitant agafar aire, desitjant deixar-ho tot als braços de l’Abraham.

Passen els dies i encara no sóc capaç de pair l’experiència. Sento ràbia,impotència i un enuig molt gran que no m’ajuden a buscar com aquest fet pot ser un punt d’inflexió en positiu per a l’assistència que s’ofereix a Corpa.

L’Abraham m’hi ajuda molt, però em cal temps.

Temps per deixar refredar una suma de vivències que entre altres coses,van fer que en tornar a veure en Guinot després de tot plegat, la suma de sentiments i emocions fos inexpressable.