Tardor

Amb Sant Josep, va arribar a Corpa l’invent de l’internet. Però com si no s’ho acabés de creure, només va estar-hi de passada, fins a l’arribada de la tardor, dos dies més tard. Nosaltres, ràpids per definició, no vam poder-ho aprofitar, però esperem que algun dia torni a venir i podem fer algun relat al bloc des de Corpa.

Tot i així, l’entrada de la tardor va ser un dia ben bonic. Els amics de l’hospital van sorprendre’ns amb un dinar cuinat expressament per celebrar els nostres 2 anys de casament. Fins i tot hi havia Tiramisú de postres, que malgrat el cacau i el cafè, vam deixar tastar a en Guinot. A més, van tenir paciència i van deixar que els expliquéssim l’Apthapi a la catalana d’aquell dia (per qui no recordi què significa apthapi, pot rellegir l’entrada del bloc titulada“salt de puces”, per qui no recordi aquell dia, teniu tota la raó, encara devem les fotos). I parlant de fotos, dies més tard hem vist algunes fotos i hem de confessar que malgrat enyorar-vos una mica, vam trobar a faltar amb molta força... les botifarres de Moià! Que bones!

A la pissarreta, en Bartolo ens havia dibuixat amb molta gràcia rememorant el ball de cholita de l’Anna i la vocació de cangur i canguret de l’Abraham i en Guinot. Tot això amb l’expressió “Jallalla Abraham, Anna i Guinot”. Deixarem que descobriu i doneu idees sobre el significat de Jallalla, però ja us avancem que anava d’acord amb el dia i no és cap insult.

Amb la tardor, també ha arribat la dèria d’arreglar les històries clíniques de l’hospital. Això significa revisar 5.500 històries de pacients i comprovar si falta algun dels 12.000 segells que ha de tenir, revisar l’ordre dels papers, i fins i tot canviar models antics de formularis per nous. És una veritable bogeria. La veritat és que ho contemplem mossegant-nos la llengua per no dir tot el què ens sembla. Diuen que de cara a l’acreditació de l’hospital com a segon nivell, agafaran històries a l’atzar i han d’estar perfectes. Sembla que una atenció que no hagi complert els requisits formals l’any 2002 pot invalidar-nos la certificació avui. A vegades pensem en algun de vosaltres contemplant-ho. En Ricardo d’Arrels segur que diria que “lo perfecto es enemigo de lo bueno”. Paciència. Tal com ens va dir en Fabio, serà ajudant en coses com aquestes que potser més endavant podrem incidir en coses que ens semblin importants. La veritat és que als nostres ulls, l’estona compartida val molt més la pena que no pas la feina feta.

També era una data important el dia 26, ja que era el dia en què després de gairebé un any, es reprendrien les cirurgies a Corpa. No sé si us vam explicar que vam anar a una clínica del Alto, anomenada Clínica Lucho Espinal però més coneguda com a clínica Fides. El nostre objectiu era fitxar a un equip de cirurgians que l’any passat havien vingut alguna vegada a operar a Corpa. Vam aconseguir que volguessin emprendre de nou les cirurgies, però també ells van aconseguir que l’Anna vagi un cop cada 15 dies a atendre a la clínica. La veritat és que no està malament, ja que també és una oportunitat veure com es treballa en una clínica gran de El Alto. En tot cas tota la setmana ha sigut de molta feina per l’Anna, ja que ha hagut de parlar amb diversos pacients que podrien ser operats, preparar el material necessari i animar al personal de l’hospital. Finalment, el divendres 25, ens van avisar des de la Clínica que no tenien anestesista i que ho posposàvem una setmana. A veure doncs demà, dia 2 d’abril!

Oftalmòlegs amb vista

A finals de febrer va haver-hi a l’hospital una campanya d’atenció a problemes i malalties de la vista . A tal fi van venir durant un cap de setmana quatre oftalmòlegs amb una infinitat d’ulleres i aparells per mirar la salut ocular de les comunitats del voltant de Corpa.

El dissabte només van tenir uns quatre o cinc pacients, cosa que no els va entusiasmar massa, però la veritat és que el diumenge van poder remuntar el vol, ja que van tenir una feinada impressionant. Devien tenir més de cinquanta pacients, i van treballar de valent i amb ganes. De totes maneres, no semblava que tots quatre hi posaven el mateix ímpetu. De fet, n’hi havia un que semblava força cansat. Però tornem una mica enrere en el temps per tal de descobrir l’origen d’aquest cansament, físic i emocional.

Diumenge de bon matí, aquest protagonista sortia de la cuina amb un parell de pans i una cara de força cansament. L’Abraham i en Guinot després de dir-li bon dia, van entrar a la cuina per a esmorzar. Al cap d’una estona, torna a entrar el nostre oculista i es disposa a prendre un “matecito” ben calentó. L’Abraham per cortesia li demana què tal ha passat la nit i la resposta no deixa de sorprendre’l.

Resulta que el dissabte a la tarda, veient que no hi havia massa feina, l’oftalmòleg que havia vingut amb la seva dona, decidiren d’anar a Desaguadero a passar l’estona. Desaguadero, poble fronterer amb el Perú, deu estar a més de trenta quilòmetres de Corpa. Però cal tenir en compte, que Corpa no és la Paz, i l’últim transport públic surt a les cinc de la tarda. Sembla que no ho van tenir en compte i en veure que ja no podien tornar en cotxe van decidir la dona i ell de tornar tot passejant. S’havien perdut enmig de les pampes de Machaca (cosa fàcil) i havien passat la nit al ras. Ell s’havia embolicat papers de diari a les cames perquè no podia de fred.

Durant el dia la història va ser la “comidilla” de tothom i eren objecte de plany i admiració. Però per si no hagués sigut prou èpic per si sol, resulta que cap al vespre la dona de l’oftalmòleg trenca aigües i els acompanyem d’urgència a la Paz amb l’ambulància. Sí senyors! Aquesta parella esperava un fill amb molta il·lusió, i havent complert les 40 setmanes d’embaràs i tenint tot a punt per anar a l’hospital, els enganxa el cap de setmana i decideixen d’allunyar-se 90 km de la Paz. Per si fora poc, a mitja tarda se’n van encara més lluny i decideixen de tornar caminant entrada la nit per la pampa. Però encara hi ha més, aquesta bona dona havia trencat la bossa feia 3 dies!!! Són uns campions! I a nosaltres que ens semblava lluny el Vendrell! La veritat és que la naturalesa és ben sàvia i va tenir compassió, perquè els arriba a enganxar el part a mitja nit i no sé com s’ho maneguen. En Bartolo, amant de les bromes fortes, en saber que la dona havia trencat aigües va fer broma amb el fet de que haguessin decidit anar a Desaguadero.

L’epíleg d’aquesta història és el dissabte següent, tot sopant, que truquen a la porta cap a les 10 de la nit. Tot fent broma, algú comenta que deu ser l’oftalmòleg que vaga per Machaca. Doncs no us ho creureu, però era el nou pare, aquest cop sense la dona i la criatura, que volia arribar a Jesús de Machaca a peu! Després de convèncer-lo que no era tant bona idea (això que Jesús només està a 6 km, pecata minuta pel nostre campió), va sopar amb nosaltres i aquest cop sí, va fer ús de la mateixa habitació que li havíem preparat una setmana abans.

Boc des de l'altiplà

Aprofitem un viatge llampec a el Alto per deixar-vos una petita crònica d’aquesta setmana per Corpa.

Aquests darrers tres dies, les pluges ens estan donant un respir i hem pogut veure una mica més el sol. Com ja hem escrit alguna vegada, el paisatge és molt bonic. La llum fa que els colors siguin realment molt vius, i arreu on es miri es veuen postaletes idíl·liques. En aquest país , els camps llaurats són multicolors, moltes ovelletes són blanques de cara negra, els rucs són llanudets, i els núvols semblen de cotó i tenen un estil semblant al dels “Simpson”. Això sí, tots els gossos (i n’hi ha molts) són taradets. El que no és coix, és borni, i la resta són coixos, bornis i amb tènies.

En aquest ambient , cada dia anem amb en Guinot a saludar el senyor ruc i la senyora ovella (segons l’oncle Joan, els companys de pupitre del Guinot). A més, diversos dies aprofitem per anar a donar un volt i passejar per l’altiplà. Durant el darrer passeig familiar, vam creuar un ramat de bens d’uns set o vuit xaiets. Ens vam aturar una estoneta perquè en Guinot pogués veure’ls bé. De totes maneres, ens semblava peculiar diverses característiques del ramat:

1. Aquells xais eren considerablement més alts que els bens que estem acostumats a veure.

2. No tenien el perfil “Norit” (tendre “borreguito”)

3. No menjaven plàcidament. Tot el ramat ens mirava en un estil més “Rambo” que no pas “Casa de la Pradera”.

4. Si t’acostaves a una d’aquelles criaturetes, per comptes d’allunyar-se com normalment, anaven picant una i altra vegada de manera desafiadora al terra amb la pota davantera.

Així doncs, vam acostar-nos cautelosament al que semblava més plàcid. Caram, amb el que semblava tranquil·let! Sense previ avís, va posar-se a córrer i embestir a l’Anna, que arquejant-se com va poder va aconseguir que només la toqués de refiló. Quin cap més dur! Quina mala baba! L’Abraham amb en Guinot a coll-i-be, va refugiar-se al camp de patates veí, fora de l’abast del bitxo rabiós.

Així doncs, l’Anna malferida, l’Abraham sà i estalvi però amb la seva cavallerositat en entredit (i ja és la segona, si algú fa la petició, un altre dia us explicarem la història d’en Godofredo, el dia en què tampoc va ajudar a l’Anna del perill d’un bull-dog) i en Guinot feliç com un anís vam allunyar-nos una mica. Però als tres ens assaltava un dubte existencial. Per resoldre’l, però calia acostar-se de nou a la bèstia i no semblava una gran idea. Així, des de lluny i observant amb minuciositat una estona, no ens va caldre aixecar les llanetes per comprovar que efectivament, i malgrat no tenir banyes, no es tractava d’ovella sinó d’un senyor boc.

D’aquí ens fem la reflexió següent: no devem ser els únics que anem mal fixats. Potser perquè no s’hi guipen massa, els gossos de la zona tampoc saben veure a temps que no es tracta d’ovelles sinó de bocs (això que ells ho tenen més a la vista). D’aquí que embestida rera embestida, no en queda ni un que no sigui coix!

Fins la propera! Cuideu-vos molt i ens alegrem de totes les bones notícies que ens esteu donant via bloc i via correu!