No et mengis el cistell de la caputxeta

Ens passem setmanes sense publicar i avui dos de cop! Visca! Aquests dies a la Paz hi ha hagut unes protestes dels policies reclamant un augment de sou. Això ha fet que mentre els policies estaven en vaga, de la seguretat (?) se n’encarregués l’exèrcit. A nosaltres no ens ha afectat en res, ja que no hem sortit de Corpa, però al país hi ha hagut una mica de tensió, ja que no queda massa lluny el record dels policies i l’exèrcit enfrontant-se pels carrers de la Paz l’any 2003.

En tot cas, aquesta vaga de policies ve després d’una vaga de metges, que venia després d’una vaga de transportistes i embolica que fa fort. I amb tot, els indígenes del Tipnis que ja van per la seva novena marxa per reclamar que una carretera no passi per les seves terres. La realitat política del país és que tothom surt al carrer per reclamar els seus drets. També els policies. Això els fa més indisciplinats, però més entranyables.

Però no són ells qui es volen menjar el cistell de la caputxeta. És en Ponç. Quan van ser aquí, els avis van regalar-nos unes titelles de dit, entre les que hi havia una formosa caputxeta vermella que porta un cistellet. L’altre dia ens el vam trobar dins de la boca d’en Ponç mentre la pobra caputxeta maldava per mantenir la seva mà agafada al cistellet. Llavors va ser quan l’Anna tota solemne va dir:

- Ponç! No et mengis el cistell de la caputxeta!

I en Guinot tot eixerit va afegir:

- Nooooooooooo!  Ponç!

Perquè heu de saber que en Guinot després d’un temps de dir “Pou” al seu germà, ara ja li diu molt bé el seu nom, i així que pot aprofita per renyar-lo una mica. Durant un temps semblava que ja havia passat la gelosia, però sembla que això va a èpoques. En tot cas aquests són uns temps moguts pel més petit de la casa. Aquesta setmana se li ha acabat el xollo de la llet materna, ja que l’Anna ha començat un antibiòtic incompatible amb la lactància degut a una grip intestinal. No patiu Monpep, que estem bé, d’altra manera no ho haguéssim pogut publicar al bloc ja que no hauríem baixat a la Paz!!!

També hem aprofitat que en Ponç ja no menjava durant la nit per passar-lo de la nostra habitació a l’habitació del Guinot. De fet és la mateixa habitació, però ens separen unes cortines taronges molt boniques. Així que ara dormen tots dos germans junts i només en Ponç remuga una mica a la nit, però torna a dormir-se tot sol. Tot un luxe.

Un altre luxe és que en Guinot fa un mes que ja no porta bolquers amb bastant èxit. En algun lloc vam llegir que era bo retirar junts tant els de dia com els de nit. La veritat és que ho té dominat durant el dia i a la migdiada. A la nit tenim un 50% d’èxit. Sí, és inevitable tenir fills petits i no acabar parlant de temes escatològics. Encara diríem més, arriba a alegrar-nos una caca o un pipí al bacinet. És el que té ser pares!

Amb en Guinot passegem molt. A vegades arrossega un cotxe darrera seu. A vegades busquem tresors per terra (generalment els taps i les xapes són els més cobejats). I tot sovint juguem amb la pala i la galleda. Estem fent un forat de dimensions considerables a prop de casa en Fabio. Comença a parlar més clar. Barreja el català, el castellà i l’aimara. Sí, sap alguns números en aimara i com que tothom li celebra molt, tot sovint ens el trobem fent els comptes de l’abuela. Darrerament té la sort d’haver incorporat un parell d’amics, en Roger, una mica més petit que ell i la Nicole, un any més gran que ell. S’ho passen molt bé junts.

En Ponç es passa unes quantes estones al dia a terra en una flassada. Havíem observat que es passava moltes estones al cotxet i que encara no té massa força als braços, així que li hem programat una mica de gimnàs diari. Ja menja tres papilles a banda de la llet d’inici i segueix amb el seu caràcter rialler i bromista. Sabem quan se l’ha de canviar no tant perquè plori, sinó perquè es posa a fer “joguing”, remena el cul i fa anar els braços com si caminés amb una certa pressa. Quan el canviem, sovint ens agafa la roba que li hem de posar i es fa uns panxots de riure quan li volem treure.  És un fiestero!

A banda dels fills, dels que en podem escriure encara molt més, les darreres novetats que potser comentarem més en alguna altra entrada, són la marxa de la Sara, que ja ha tornat cap a Itàlia, el pas d’uns cinc o sis dies del Renato i l’Ettore, pare i fill que van viure a Corpa fa uns 25 anys i que en el fons tenen a veure amb què nosaltres estiguem a Corpa, ja que fa 25 anys ells van haver de marxar a viure a Santa Cruz per problemes d’alçada, i aquest va ser el motiu que destinessin en Fabio a Corpa, per poder seguir els projectes que havia iniciat en Renato. Ara, en Renato i l’Ettore viuen a Milà.

També esperem amb il·lusió a les persones que ens heu confirmat que vindríeu, el juliol l’Ignacio i la Pilar, a l’agost repeteix la Maria, aquest cop molt ben acompanyada, i el setembre el Txepe i la Míriam. Fins ben aviat i esperem que tot estigueu molt bé. A reveure!

Feliç 5520!

Encara hi ha algú que es miri aquest bloc? Si és així, aprofitem per felicitar-vos pel nou any aimara. El passat 21 de juny hem entrat ni més ni menys que a l’any 5520. Esperem que tots els desitjos que tingueu per aquest nou any es puguin dur a terme!

Com es pot veure, el calendari aimara, queda molt marcat pels ritmes dels astres i del camp. Així, comença amb el solstici d’hivern, i és un temps per a deixar descansar el camp. Temps aprofitat per pensar, somniar, imaginar com volem que sigui aquest nou any. Després vindrà la primavera, el temps en què cal posar-se en marxa i començar a sembrar per tal que allò que hem estat somniant esdevingui realitat algun dia. Durant el temps d’estiu serà aprofitat per veure com el que hem sembrat va creixent i es converteix en allò que imaginàvem. Finalment vindrà la tardor, el temps en què si hem tingut sort i tot ha anat bé, podrem recollir els fruïts d’aquest any.

Doncs bé, per a nosaltres aquest serà un any amb dos hiverns i dues primaveres. Dos hiverns per a somniar i dues primaveres per a sembrar. Mig any a l’hemisferi sud i mig any a  l’hemisferi nord. Així que en un sol any tindrem l’oportunitat d’imaginar un parell de projectes i de posar-los en marxa, esperant que creixin i donin fruïts el proper any. Un d’aquests caldrà que sigui el retorn. Imaginar-nos la tornada. On viurem, què farem, com ens readaptarem. Serà tot un repte i esperem que ens hi ajudeu. Recomençar amb il·lusió en un país cansat d’estar en crisi. Conèixer a uns quants petits que han nascut en terres catalanes mentre érem a l’altiplà. Que en Guinot i en Ponç puguin conèixer a tanta gent que els espera amb tanta il·lusió. Però per imaginar la tornada, encara és d’hora.

L’altre projecte que ens agradarà imaginar és la casa rodona. Volem viure en comunitat. Espais comuns i espais privats. Que la nostra vida familiar s’enriqueixi quotidianament amb altres vides familiars. Acostumar-nos als jocs, diàlegs, àpats, pel·lícules, reflexions... en comú i a casa, sense haver de quedar. Espontani, a la sala d’estar.

Quan no bufa el vent, moltes tardes sortim a passejar. En Ponç s’adorm a la manduca (el nostre awayo occidental). En Guinot reclama els dos caramels que sap que sempre portem quan sortim a passejar, i nosaltres dos acostumem a parlar de com ens ha anat el dia, que no és massa estens ja que bona part del dia la passem junts, i de com ens agradaria que fos la casa rodona. Ja hem fet uns quants temes i cada dia aprofundim una mica més en cada un d’ells. Així que quan vingui el temps de sembrar ja tindrem unes quantes llavors escollides. Comptem amb vosaltres!