dilluns, 24 d’octubre del 2011

Qüestió de fe


Des que vivim a Corpa, una de les activitats que de tant en tant animen les nits després del sopar és una estona de cinema. La veritat és que és tot un luxe disposar d’un projector, uns altaveus, una pantalla i un lector de DVD’s per convertir la cuina en una autèntica sala de cinema on no hi falta l’olor (i el bon gust) de les pipocas (crispetes).

Ja fa uns mesos que una de les pel•lícules que vam veure va ser Cuestión de fe. Una producció boliviana, el•laborada amb un baix pressupost però amb un guió molt distret ple de bones dosis d’humor. La veritat és que des d’aquí us la recomanem, a l’igual que una altra bona pel•lícula rodada a Bolívia: Y también la lluvia.

Molt sovint es diu que la realitat supera la ficció, i això aquí a Bolívia és especialment cert. De fet, ja us vam parlar de l’hiper-realisme bolivià. Sense ànim de desvetllar massa elements de l’argument, dir-vos que a Cuestión de fe s’expliquen les peripècies que tres amics passen per transportar la imatge d’una virgencita que ells mateixos esculpeixen, per satisfer l’encàrrec d’un temible mafiós que la desitja tenir a casa seva en tamany real. Durant tota la pel•lícula les passen magres per satisfer puntualment la comanda; i escena rera escena la cosa s’embolica que fa fort.

Doncs bé, no fa massa en Fabio es va veure implicat en una experiència bessona. El bisbe va ser el promotor de la iniciativa: fer peregrinar per les comunitats de l’altiplà a una còpia de la molt venerada imatge de la Virgen de Copacabana. La veritat és que aquí les imatges desperten molt l’interès de la gent; i rebre la visita de la Virgen es va convertir en un esdeveniment més que sonat.

Tal dit tal fet! En Fabio uns dies abans de l’esdeveniment ens explicava l’apretada agenda de la Virgen, que en pocs dies passava entre d’altres comunitats per Tiawanaco, Taraco, Corpa, Jesús de Machaca, San Andrés de Machaca, Desaguadero, el Perú i retornava a Bolívia. Com a responsable de la pastoral del municipi, en Fabio era l’encarregat de transportar durant dues setmanes la Verge d’una comunitat a l’altra per tota l’àrea dels municipis de Jesús de Machaca i San Andrés de Machaca, i per això es va espavilar a aconseguir un 4x4 amb una gran caixa al darrera on hi pogués viatjar la Virgencita, que com veieu a les fotos; no era pas petita!

El punt de partida era recollir la Verge a la comunitat de Taraco, on ja s’havia celebrat la seva visita sota la tradicional pluja de mixtura (confetti), un bon apthapi i refresquitos per a tothom. Abans d’iniciar el camí sorrenc i ple de bots en direcció a Corpa, en Fabio proposa al bisbe de separar el nen Jesús de la Verge, pel risc de que un dels dos pugui caure lesionat durant el viatge però el bisbe s’hi nega en rodó. Com és possible separar a tan tendra imatge?

Ni modo! Per primera vegada des de la seva sortida, la Verge tasta les pistes de terra i arriba a Corpa camuflada entre pols i mixtura. Però el més preocupant és que entre tants bots i amb el nen Jesús rebotant-li a là mà, la Verge s’ha fracturat el canell i uns quants dits i el nen Jesús s’ha partit en dos.
Sort que a Corpa hi ha un bon hospital on atendre-la, fins i tot amb servei de RX!- pensen alguns...

I sí, abans d’arribar a l’hospital, la Verge passa per l’església del poble i per les mans d’en Bartolo, que arregla la trencadissa i camufla la divisió del nen Jesús entre la roba que porta.

Després de “reposar” una estona a l’església, on la gent ho aprofita per encendre-li alguna espelma, oferir-li coca i fer-se infinitat de fotografies al seu costat, la Verge arriba a l’hospital, on és rebuda amb tots els honors. En Fabio li dedica un discurs molt sentit i adient, agraint-li la cura que té per tots nosaltres; lloant la protecció i capacitat que té de sanar... i és aleshores quan el bisbe, ni curt ni peresós deixa anar un estirabot inesperat: ens aconseguirà una rèplica de la Verge perquè la puguem tenir sempre a l’hospital.

Vatua!!

En Fabio es veu obligat a somriure i a assegurar que construirem una petita gruta per la Verge, mentre els ulls disparen un perdigó al bisbe pel cop baix d’endinyar-nos una Verge permanent.

En fi!! De l’hospital cap a Jesús de Machaca, de Jesús cap a .... en Fabio volta i volta com una baldufa durant uns quants dies, fins al municipi de San Andrés de Machaca, anhelant el moment de passar la Verge als responsables del Perú. Quan arriba la cita per fer el traspàs, la Verge ha passat a ser una habitant més de l’altiplà i havent de canviar el cotxe, ara viatja dalt de la parrilla (de la vaca). En Fabio arriba puntualment a l’indret acordat. I espera. Espera, espera...
Una hora, dues.... no apareix ningú a buscar-la.

Iiiiiaaauuuuu! Què hi farem!! La Verge torna cap a Corpa i és amagada d’incògnit durant uns dies a una gran sala de l’hospital, on un diaca per poc no la crema de tan posar-hi ciris. La meitat superior del nen Jesús descansa a la capella on pot ser adorat i la meitat inferior... la descobreix l’Anna tot d’una, dins el banc de la cuina on hi guardem el pa.

-Ostres!! El nen Jesús!!

-El niño dos!!- exclama l’Abraham.

Com un llamp apareix en Bartolo a la cuina i s’emporta el nen Jesús per restaurar-lo, abans que puguem seguir fent quatre bromes. En fi... qui realment vol tocar el dos amb la Verge és en Fabio; que finalment un bon dia i abans que despunti el sol, marxa de nou amb la Verge a la parrilla perquè un altre municipi n’agafi el relleu.

En quants trossos la Verge haurà acabat el seu peregrinatge? Qui sap!! El que sí que imaginem és que si mai arriba una imatge de la Verge de Copacabana a l’hospital, la que ens donarà el bisbe serà aquesta virgencita liciadeta de Corpacabana.



I atenció que arriba la tercera pista per endevinar el nom del germanet d’en Guinot. Ens agrada molt rebre la vostra pluja de noms. Ànims que encara cal trobar la solució!
Aquesta vegada, ens permetem una pista que escombra un xic cap a casa...

En ................ celebrarà el seu sant el mateix dia de l’aniversari d’una de les seves tietes.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Aquesta casa... és una ruïna!

Els mesos de juny i juliol han estat de “trasllat”. La comunitat de jesuïtes de El Alto ha anat guanyant adeptes i integrants. És per això que preveient que els voluntaris que vivim a Corpa i que baixem esporàdicament a La Paz no disposaríem d’un indret on allotjar-nos, en Fabio va començar a buscar alternatives.

El cas és que va sorgir la possibilitat d’anar a la ciutat de la Paz, en un barri a mig camí entre la zona cèntrica i El Alto anomenat Villa Victòria. Allà hi viuen les germanes i la mare de la Dra. Irene i a casa seva mateix; van construint-hi de mica en mica, un edifici amb habitacions que lloguen de pensió. El cas és, que els jesuïtes han passat a ser llogaters d’un parell d’habitacions (una doble i una simple), un bany i una cuina.

Teòricament i per les informacions que anàvem rebent de la Dra. Irene, la casa estaria enllestida a finals de juny, però començant a veure clar com funcionen aquí els terminis de temps, vam tenir la cautela de no baixar-hi fins a finals de juliol, quan ja ens acompanyava la Maria.

Tot contents per descobrir el nou llogarret, ens arribem doncs fins a la gran ciutat, i just abans d’agafar el bus que ens havia de portar a Villa Victòria, fem un truc a la família per demanar-los quatre indicacions per localitzar la casa.

Una veu una mica dubitativa ens contesta a l’altra banda del telèfon i ens diu que baixem en una placeta on ens vindrà a recollir per acompanyar-nos fins a casa. Tal dit tal fet! Baixem a la zona indicada i esperem uns minuts. Arriba la Lídia i molt amablement ens rep i condueix fins a casa seva.

I aquí comença l’entrada i visita... a la “casa dels horrors”! En Guinot, que anava assegut sobre les espatlles de l’Abraham, ja pot presumir d’haver entrat i haver sortit il·lès d’una casa a mig fer!

I és que no és del tot just que l’anomenem la casa dels horrors; perquè de fet, l’únic detall és que encara estava en fase de rebre els retocs finals! O almenys, així és com sempre hem vist que ho viuen les seves llogateres.

Podeu preguntar quina sensació es va emportar la Maria, però al nostre voltant només s’hi veien sacs de ciment, sacs de guix, piles de rajoles, cables i connexions elèctriques a l’alçada del coll... i això sí: els paletes treballant-hi a un ritme frenètic i els primers inquilins vivint-hi!!

Ingenus... preguntem on ens hem d’allotjar. I com qui res... ens acompanyen al pis de dalt on hi ha les habitacions que hem d’ocupar. Entre més i més sacs de guix ens ensenyen una de les habitacions on un obrer està pintant les parets; l’habitació individual que ja està enllestida (però no aconseguim veure-hi llit ni cap moble) el bany (on un altre obrer està fent el plat de dutxa) i la cuina (sense llum, cuina, estris...)

Tot i això, els preguntem si les habitacions estaran enllestides per aquella nit mateix, i és clar! Ens asseguren que sense problemes!!

- Si és així... On podem deixar les coses, que anirem a buscar un lloc per dinar i tornarem al vespre?

- A una de les habitacions de baix (una de les seves).

Mentre descarreguem l’equipatge, ens comencem a adonar tot conversant entre nosaltres, que tot plegat, potser no estarà tant enllestit com ens prometen.

Ens ofereixen de prendre un refresc i amb delicadesa intentem valorar quines possibilitats reals de fer-hi nit tenim. Tant la Lídia com la Eli (les dues germanes de la Irene que ens han acollit) segueixen insistint que els paletes poden acabar la feina durant la tarda i que les dificultats poden ser les de trobar un catre (llit); però aquí salta la Maria molt viva preguntant:

- ¿Pero tienen colchón?

Segurament només amb un matalàs per 4 ja ens hauríem salvat, però les germanes Mita van respirar quan els hi vam dir que seguissin treballant amb calma, que aquella nit no la passaríem a casa.

Des d’aleshores les millores apareixen de mica en mica: el bany té plat de dutxa, però qui s’atreveix a dutxar-se ho fa amb olles, la cuina no té endoll de la llum i ens hi veiem connectant els cables elèctrics... però val a dir que ja hi ha llits i fins i tot armaris!!

La única pega de Villa Victòria respecte la casa de El Alto és que no disposa de wifi (i què més volem?) però això fa ben difícils els skypes i que puguem saludar-vos amb en Guinot... a qui per cert! Potser com a efecte secundari d’aquesta visita inicial, ara té una gran devoció per la neteja i sempre que es desperta de bon matí ja comença a cantar: xip, xaaap, xip, xaap tots a l’aigua, tots a l’aigua...!!

Anem a la segona pista del nom! Fins ara les vostres apostes són:

Andreu, Guerau, Hermenegild, Inka, Isaac, Josep, Mallku, Pau i Xavier.

Tots ells noms molt adecuats i realment bonics, però no coincideixen amb la solució. Així doncs, seguim amb una nova pista:

És el nom del patró dels yatiris.

A seguir barrinant!! Fins ben aviat!

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Tracta d'arrencar-lo!!

Quan ja semblava que teníem més que abandonat el bloc... nova publicació inesperada!

Són molts els mesos que han passat des de la darrera crònica i tenim força historietes al sarró pendents de ser explicades. Intentarem anar a pams i anar-les penjant de mica en mica, durant les properes setmanes. L’objectiu és posar-nos una mica al dia abans d’acabar l’any! Som-hi!

Ho vam deixar amb la solució del concurs d’opinió sobre el cotxet que ens porta amunt i avall per les pampes de Machaca. Enhorabona a tots els que hi heu participat, i a tots els que l’heu encertada, acabeu de guanyar el gran privilegi de venir a donar un tomb amb nosaltres dalt d’un fantàstic Peugeyota de color verd!!

Penseu que és un bon premi, perquè no està mancat de sorpreses i d’una certa emoció.

Ja ho veieu, a la fi ens vam decidir per aquest model malgrat que el Wols baixen confitura va fer-li ombra fins al final. Els motius de la compra (a banda de que fent un esforç i apostant-hi una part dels diners que tenim guardats pel viatge de tornada, podíem arribar-hi...) van ser la simpatia del matrimoni que ens el venia. (Ja hi som!! Que en som de mal compradors!).

Es tractava d’un matrimoni curiós de mitjana edat en amunt. En Paul (francès i amant dels cotxes de la seva terra) i l’Ana Maria: una boliviana que d’aspecte bolivià en tenia ben poc perquè més aviat semblava una jueva que buscava qualsevol oportunitat per dir: Shalom...

El fet és que qui més confiança i honradesa ens va transmetre va ser en Paul; i tot parlant parlant, i demanant-los que ens ajudessin un xic a fer tota la paperassa del cotxe, vam decidir-nos pel bonic Peugeyota de tercera o quarta mà; ple de petits detalls d’ús que hem anat descobrint amb el pas de les setmanes.

Per exemple: és un Peugeyota perquè és un Peugeot amb motor Toyota, detall que ens va agradar perquè aquí tot és japonès i vam pensar que si calia trobar recanvis pel motor ens seria més fàcil. És un cotxe amb 5 portes, de les quals en funcionen bé dues. Una de les portes del darrera només s’obre des de fora: això és tota una ganga portant nens com en Guinot al darrera! La porta del conductor va molt dura i comença a no obrir-se amb finor des de fa uns dies. Però la bomba és la porta del maleter: per aconseguir obrir-la has d’estirar un cordillet que en Paul va instal·lar just a sobre de la safata del darrera; dins el cotxe.

El volant gira; no patiu: però clarament funciona amb direcció molt insistida!! Els pedals (especialment el de l’embrague) van durs com una mala cosa. Visca!! És el cotxe ideal per aprendre a conduir!!

La veritat és que tret del primer viatge on per arribar a Corpa des de El Alto (trajecte que es fa en hora i mitja; dues hores) vàrem trigar més de deu hores... n’estem molt contents i ja li tenim un cert carinyet.

Val a dir, que aquest llarg viatge d’estrena no el fèiem sols. No!! Ens hi acompanyava un senyor pastís de nata i maduixes que havíem comprat just abans de sortir de El Alto, per celebrar una bona notícia d’una de les companyes de l’hospital. Aquí a Bolívia els pastissos no són qualsevol cosa, al contrari! Són d’aquells ben grans, de pam i mig d’alçada i habitualment plens dels colors més artificials i fluorescents. Vaja, que el pastís dels còmics i les pel·lícules, existeix!

Així doncs, vam emprendre la nostra odissea cap a les dotze del migdia, esperant arribar a Corpa per dinar tard. A més a més d’estrenar cotxe, havíem d’estrenar camí per tornar a casa; i és que com ben sovint passa per aquestes terres, havien bloquejat la sortida pel camí de Laja (el camí més directe per adreçar-se cap a l’altiplà de Machaca). Ni modo! Sortim direcció a Viacha; i quan tot preguntant per El Alto ja comencem a entreveure la ruta.... tot d’una el Peugeyota no respon als moviments de volant que fa l’Abraham i ens quedem palplantats enmig d’un camí de terra. Cap risc en la maniobra, perquè anàvem a dos per hora tot seguint una llarga fila de cotxes, però és clar... en quedar-nos clavats, la fila al nostre darrera, encara més i més llarga...

En resum: tres hores per arreglar la direcció del cotxe que s’acabava de trencar i sis hores més per arribar a Corpa... per sopar tard! En Guinot deuria tenir la sensació de creuar mig continent perquè el viatge va ser llarguíssim, però el cert és que tant ell com el pastís van arribar la mar de bé i com uns campions!

Val a dir que des d’aleshores tot va sobre les quatre rodes que toca, a banda de petits detalls que anem arreglant a mesura que apareixen. Així doncs, estem molt contents amb el tatano que ens porta pels camins de Bolívia i que ens ajuda a agafar confiança al volant.

Per acabar, un breu comentari sobre els altres cotxes que apareixen com a candidats en el concurs d’opinió i una nova proposta per a vosaltres en forma de joc de pistes.

Comencem:

1.- Suzuki Samurai (29% dels vots): inicialment la nineta dels ulls que volíem comprar. El cost, i el fet de no trobar un venedor que ens engalipés tan bé com la parella del Peugeyota, ha fet que enlloc de trotar pels camins de terra amb un 4x4 com Déu mana, anem franquejant pedres i forats sobre les rodes una mica elevades del Peugeyota.

2.- Mármol Automotor (3% dels vots): Vàrem haver de desestimar el model a causa dels pocs recanvis que actualment circulen pel mercat.

3.- Renó Espacial (11% dels vots): El foc que treu per la cua el desaconsellen en un terreny sec i àrid com el que vivim. Pobra paja brava!!

4.- Toyota Caldina (22% dels vots): És el model de la majoria de taxis que ens envolten. Especialment famosos per la gran velocitat i temeritat a la que circulen. Els que més abunden al nostre costat són els que fan el recorregut del Desaguadero a La Paz.

5.- Peugeyota 206 (14% dels vots): tot i no ser el més votat... ha resultat ser el triat!!

6.- MSC Orquestra (7% dels vots): l’única pega que té és que com veieu està molt ventilat, i això a 4000m ens va intimidar una mica.

7.- Micro típic bolivià (18% dels vots): hi hem somniat més d’una vegada, però ens faltava pressupost i un garatge ben gran on deixar-lo. Són els busets que més circulen per les ciutats de Bolívia. Tartanetes molt autèntiques!!

8.- Wols baixen confitura (14% dels vots): cotxe ideal de passejada ensucrada. Molt temptador, però poc adecuat per l’ús que n’hem de fer i per a conductors novells.

9.- Ferrari Enze (3% dels vots): Sembla que no seria la mena de model que caçaria més amb la família, i a més a més per aquí no es veu gaire!

10.- Wolkswagen Brasilia (el més votat amb el 37% dels vots): heu estat ben a punt d’endevinar-lo. Via Internet vam arribar a fer una oferta per aquest model, però a la fi no va sortir la compra. Circula força pels camins de Bolívia i de Corpa; de fet uns veïns del poble el tenen!!

I acabem! Us volem proposar que endevineu el nom del menut bolivià que esperem a principis de Desembre. En Guinot espera un germanet que es diu...

Primera Pista: el seu nom comparteix una vocal amb el nom d’en Guinot.

Apa, a pensar una mica i fins ben aviat!!

divendres, 8 de juliol del 2011

Esperant la germana, celebrant la neboda.

Aquest dimarts arriba la Maria, la nostra germana. Visca! No cal dir que ens fa molta il·lusió la seva arribada. Com molts de vosaltres sabeu, la Maria i la Isabel van viure un parell d’anys a Tiraque, en una zona camperola de Bolívia. Ens agradarà molt compartir un trosset de la nostra experiència amb ella, ja que pensem que ens ajudarà a elaborar les nostres petites dificultats a l’hora de treballar i assaborir més les alegries que tenim.

Fa un parell de setmanes que anem fent un intensiu amb en Guinot de cara a que pugui rebre-la tot dient “Hola Maria, t’esperàvem amb molta il·lusió”, però de moment només fa sons guturals. Això sí, ja reconeix el seu nom, perquè quan el diem, assenyala la fotografia on són la Maria i ell de ben petit. A veure quina cara fa a l’aeroport!

La Maria es trobarà a dues persones que han vingut a passar un temps a Corpa. D’una banda, a la Irene, neboda d’en Bartolo. És estudiant de medicina i ha pogut estar tant a la consulta amb l’Anna, com també ajudant amb les històries clíniques a l’administració amb l’Abraham. Tot un xollo! Estarà una mica més d’un mes amb nosaltres, i esperem s’endugui una gran experiència d’aquests dies per aquí. Un dia més tard de la seva arribada, va aterrar també des d’Itàlia en Saverio, un jove nascut a San Andrés de Machaca, fill d’uns voluntaris italians que van ser-hi fa vint anys. En Saverio ajuda a en Bartolo amb les feines de manteniment i a més, té programats uns quants acompanyaments de personal mèdic amb moto a comunitats properes. Estarà amb nosaltres fins al mes de desembre, més de 5 mesos!

Amb les cares noves (i n’estem convençuts que s’hi unirà la Maria) hem pogut començar a allargar les tertúlies nocturnes i jugar a algun joc (especialment a les mongetes). Així, abans només de forma esporàdica ens quedàvem alguna nit per veure alguna pel·lícula, i ara ens agradaria consolidar l’estar junts uns estona després de sopar. A veure si ho aconseguim!

Però no només tenim grans alegries dels esdeveniments que passen per aquestes terres sudamericanes, ahir vàrem tenir una gran notícia que esperàvem amb candeletes des de fa un temps, ocorreguda en terres catalanes. Mentre érem al micro anant a la Paz a fer tràmits (mai no acabem), vam rebre un missatge anunciant-nos el naixement de la nostra neboda! Moltes felicitats Núria, Quim, Martí i Mireia per la nova incorporació a la família!! En Guinot no s’ho podia creure! Ja no és el petit! Estava contentíssim, com els pares. Aquí a Corpa s’hagués dit Fermina, per haver nascut el dia de San Fermín, però pensem que heu triat un nom molt més bonic!

Així doncs, ja ho veieu, d’alegria en alegria i feliços tot el dia. Tenim pendent d’escriure la solució del concurs d’opinió, però primer, les coses importants. Fins a la propera!

diumenge, 26 de juny del 2011

Hivern

Amb l’arribada de l’hivern, hem començat el nou any aimara. Teníem entès que el solstici era el dia 23, però resulta que el nou any aimara comença la nit del 20 al 21, i els aimares n’entenen molt d’astronomia. A quatre mil metres d’alçada ens trobem en una atalaia perfecte per tal d’observar els astres i les estrelles. A les nits, ara que ja no hi ha cap núvol, es pot contemplar uns cels plens d’estels i s’observa amb una perfecta nitidesa la Via Làctia.

Des d’aquest observatori i amarats de la mil·lenària tradició d’observar i interpretar el cel podem assegurar-vos que els astres són molt propicis a la família Masllo-Castillo i que si, a banda del cel sabem interpretar altres signes més terrenals i propers a la professió de l’Anna, estem d’enhorabona. REVISCA!!!

Si tot va bé, quan ja siguem a les acaballes de la nostra primavera serem un (o una) més a la família. Cap a principis de desembre en Guinot deixarà de ser fill únic per passar a ser fill gran. Estem molt feliços i podent viure aquest temps amb plenitud. Això sí, malgrat que l’Anna es troba bé, no és el mateix un embaràs a ran de mar que aquí dalt. De on vindrà l’augment considerable de mareigs respecte l’embaràs d’en Guinot? Serà l’escassetat d’oxigen, o bé serà que és nena? Podríem fer una altra enquesta, però la veritat és que nosaltres ho tenim clar.

Com que veiem la mà de bolquers que se’ns vénen a sobre, ja hem pres mesures i des del dia de Sant Joan anem asseient en Guinot una estona cada dia al bacinet amb molts bons resultats (gairebé cada vegada ha fet un pipí). Així estem entrant en aquella etapa que el nostre tema de conversa és cada cop més escatològic. Visca la vida familiar, Jallalla el creixement dels nens!

Respectant la tradició que vam inaugurar amb en Guinot, ens allunyarem uns 90 quilòmetres de l’hospital on treballa l’Anna per tal de tenir el part, a menys que el tinguem a casa (frase de l’Anna!). Així hem vist un bonic hospital anomenat Arco Iris de la ciutat de la Paz i que tenen fins i tot UCI de neonatologia. De totes maneres encara queda molt temps per tal d’imaginar-nos quin estil de naixement ens agradaria i s’hi barregen opcions molt diverses i interessants.

Evidentment, aquesta notícia ens anima molt i creiem que ens ajudarà a escalfar l’ambient de l’hivern que encetem (diuen que a les nits de l’hivern de Corpa es pot arribar a baixar molts graus sota zero!). ¡Cómo será!

Una abraçada molt gran a tothom i fins a la propera. Per cert, animeu-vos a votar en l’elecció del cotxe, que ja queden pocs dies, amb els resultats esperem poder-vos narrar les peripècies que JA hem viscut amb ell. A reveure!