Hivern

Amb l’arribada de l’hivern, hem començat el nou any aimara. Teníem entès que el solstici era el dia 23, però resulta que el nou any aimara comença la nit del 20 al 21, i els aimares n’entenen molt d’astronomia. A quatre mil metres d’alçada ens trobem en una atalaia perfecte per tal d’observar els astres i les estrelles. A les nits, ara que ja no hi ha cap núvol, es pot contemplar uns cels plens d’estels i s’observa amb una perfecta nitidesa la Via Làctia.

Des d’aquest observatori i amarats de la mil·lenària tradició d’observar i interpretar el cel podem assegurar-vos que els astres són molt propicis a la família Masllo-Castillo i que si, a banda del cel sabem interpretar altres signes més terrenals i propers a la professió de l’Anna, estem d’enhorabona. REVISCA!!!

Si tot va bé, quan ja siguem a les acaballes de la nostra primavera serem un (o una) més a la família. Cap a principis de desembre en Guinot deixarà de ser fill únic per passar a ser fill gran. Estem molt feliços i podent viure aquest temps amb plenitud. Això sí, malgrat que l’Anna es troba bé, no és el mateix un embaràs a ran de mar que aquí dalt. De on vindrà l’augment considerable de mareigs respecte l’embaràs d’en Guinot? Serà l’escassetat d’oxigen, o bé serà que és nena? Podríem fer una altra enquesta, però la veritat és que nosaltres ho tenim clar.

Com que veiem la mà de bolquers que se’ns vénen a sobre, ja hem pres mesures i des del dia de Sant Joan anem asseient en Guinot una estona cada dia al bacinet amb molts bons resultats (gairebé cada vegada ha fet un pipí). Així estem entrant en aquella etapa que el nostre tema de conversa és cada cop més escatològic. Visca la vida familiar, Jallalla el creixement dels nens!

Respectant la tradició que vam inaugurar amb en Guinot, ens allunyarem uns 90 quilòmetres de l’hospital on treballa l’Anna per tal de tenir el part, a menys que el tinguem a casa (frase de l’Anna!). Així hem vist un bonic hospital anomenat Arco Iris de la ciutat de la Paz i que tenen fins i tot UCI de neonatologia. De totes maneres encara queda molt temps per tal d’imaginar-nos quin estil de naixement ens agradaria i s’hi barregen opcions molt diverses i interessants.

Evidentment, aquesta notícia ens anima molt i creiem que ens ajudarà a escalfar l’ambient de l’hivern que encetem (diuen que a les nits de l’hivern de Corpa es pot arribar a baixar molts graus sota zero!). ¡Cómo será!

Una abraçada molt gran a tothom i fins a la propera. Per cert, animeu-vos a votar en l’elecció del cotxe, que ja queden pocs dies, amb els resultats esperem poder-vos narrar les peripècies que JA hem viscut amb ell. A reveure!

Concurs d'opinió

Estimades i estimats curiosos que visiteu el bloc:

Aquesta entrada us convida a participar al primer concurs d’opinió que publiquem des de Bolívia. L’estrena ens servirà per demanar-vos el vostre vot i veu sobre el cotxe que vosaltres us compraríeu si fóssiu aquí amb nosaltres. El cas és que amb l’objectiu de no perdre la poca experiència que tenim al volant des que hem marxat de Barcelona hem comprat un autito que ens fa estar a tots, més contents que uns gínjols. Ens agradaria que endevineu de quin model es tracta. Us deixem amb 10 models enumerats del nº1 al 10, tres pistes.... i a votar! Podeu triar tres de les deu opcions. El dia set de juliol es tancaran les "urnes a distància" i a partir d'aleshores publicarem el resultat i la solució a l'enquesta. Visca!! Molta sort!

Les tres pistes:

1.- Hem sortit a buscar cotxes d’ocasió /segona mà, que puguin rodar durant el temps que esperem ser per aquestes terres.

2.- Després de dos mesos de recerca, fires, concessionaris... la ganga l’hem trobada a una fira i a peu de carrer, hem conegut els propietaris. Ells ens han transmès molta confiança. El cotxe... esperem que segueixi el mateix camí que ells.

3.- Si tot va bé, amb ell trotarem per la pampa de Machaca. Amb mallkus, pacients, familiars i tothom que gosi fer dit quan anem aixecant la pols dels camins. Potser algun dia i com a bons altiplànics, guardarem les ovelles dins el maleter.

El retorn del senyor ruc

Teniu raó alguns de vosaltres que ens heu comentat que cada cop que obríeu el bloc per veure si l’havíem actualitzat us apareixia un senyor amb dos caps.
La veritat és que potser no calia deixar-vos un mes llarg amb les imatges més impactants de les primeres cirurgies. És veritat que n’hem fet més (finalment vam operar quatre persones més el dia 21 de maig), però no patiu que no en tenim imatges.

Així doncs avui ens agradaria compartir una de les alegries grans (sobretot pel Guinot) de les darreres setmanes. Fa gairebé dos mesos, va desaparèixer misteriosament el company de pupitre d’en Guinot.

Evidentment va ser tot un trasbals i nosaltres vam fer tot el possible per trobar-lo. Com explicar a un infant de tant tendra edat que el seu company de jocs podia haver-se transformat en unes formoses salsitxes? Sí família, el preciós ruquet al qual cada dia des de fa molt de temps anem a donar-li les pells de les fruïtes que el Guinot pren per berenar, havia desaparegut. Ens temíem el pitjor. Vam indagar si havien obert algun cementiri per la zona feia poc, perquè en cas de ser així la incertesa hagués sigut insuportable. Per la zona a on som, ens han explicat que la tradició quan s’inaugura un cementiri és d’enterrar-hi primer un ase viu, ja que la terra té fam. Amb l’escàndol que fa l’ase, sembla que la terra es sacia i llavors ja no reclama tants morts. De fet, en el darrer cementiri que es va obrir a Corpa, el Mallku responsable de la comunitat aquell any, es va negar a seguir la tradició i no hi va enterrar cap bestiola i diuen que aquell any va morir molta gent. En tot cas, però, no hem tingut notícia de cap nou cementiri, pel que aquesta no ha sigut la fi del nostre amic.

Resulta doncs, que ara fa un parell de setmanes, quan ja ho donàvem tot per perdut, que ha reaparegut el ruquet al mateix lloc de sempre. No podeu imaginar l’alegria d’en Guinot, que és un fan incondicional dels rucs i dels seus pares (no s’hi val de fer la broma fàcil). D’aquesta manera hem tornat a la rutina d’anar-lo a trobar després de berenar i al menjador tothom guarda les pells de fruita, en detriment del pobre chanchito de doña Beltrana que havia estat el principal beneficiat de la desaparició del senyor ruc.

Us deixem amb una imatge del retrobament.