Ferralleta

Pronosticàvem a principis de juny de 2011 que l’autito que ens acabàvem de comprar ens faria estar a tots més contents que un gínjol.

No ens equivocàvem. Vam fer contents al Paul i l’Ana María, que ens el venien i eren feliços de treure-se’l de sobre. El tenien des de feia un any i “nunca ha ido al mecánico”.Patapum, el primer dia de tenir-lo nosaltres, fem content al mecànic que mai no l’havia vist fins llavors.

Fem contents també a uns policies, que en l’únic viatge llarg que hem fet fins a Cochabamba, ens deixem els papers del cotxe i els nostres carnets de conduir. Podem pagar la multa, cancel·lar el viatge i anar a tránsito a la Paz, o bé arreglar-ho amb l’article 30. Optem pels 30 pesitos a la butxaca del policia, que té una família que ha de mantenir.

Contents també els peatons de la Paz i del Alto, que estan poc acostumats que els tinguin en compte. Val a dir que la meitat de vegades els tenim en compte, però l’altra meitat és un problema d’embrague, que cal enganxar-li el truquillo i ens fa més lents de reacció i això és fatal en un país on els semàfors són merament indicatius i es condueix “al empuje”.

Val a dir que alguna vegada també hem fet contents la gent que porta hores esperant en el camí de terra que porta de Corpa fins a Guaqui i amablement els hem recollit.

Uns altres que van estar molt contents són els conductors de minibús del Desaguadero, aquell dia que vam arribar traient fum del motor. Tots van poder opinar, dir-hi la seva, assessorar, riure amb i dels gringuitos. Tot un espectacle gratuït al final d’un dia de fira major.

Per espectacle gratuït també el darrer dia que va circular el cotxe, l’1 de gener d’aquest any, quan amb la plaça de Jesús de Machaca plena de gom a gom, els frens diuen prou definitivament i per no xocar amb el cotxe del davant entrem al bell mig de la plaça i fem vuelta al ruedo, tot saludant i posant la nostra millor cara.

Feliç com un anís el nostre mecànic de confiança, un jove de 15 anys que tenia un dels 1.500 puestitos de “Frenos y embriagues” a el Alto. Ja fa mig any que no existeix el puestito, sembla que érem dels pocs clients (potser els únics?). Ara és un baño público, podeu imaginar les dimensions del taller. El xicot era simpàtic, però en honor a la veritat no arreglava massa bé i això acaba passant factura.

Suposem que també ha quedat content en Panchito, que ens ha comprat la ferralleta, espatllada i amb un any d’inactivitat. Això sí, a la meitat de preu del que vam comprar-la nosaltres. De fet, gràcies al nostre instint negociador, hi havia diverses persones interessades en la compra. Però li havíem donat la nostra paraula al Panchito. Això que vam estar ballant-la fins al final, que si ara no tenia diners, que si volia tornar-lo a veure, que si ens volia regatejar el preu. De fet va acabant-lo comprant en una nit de pluja que no convidava a res més i després d’una hora de negociacions, quan ja havíem anat al notari i tot. Això sí, una vegada signats els papers que havíem preparat nosaltres mateixos, ens va treure un parell de refresquitos i de cerveses. Que sea en buena hora! Per buena hora la que acabàvem de passar, que pensàvem que al final no es quedaria el cotxe, havent dit a tres o quatre persones que ja estava venut i havent-lo esperat fins el dia 10 de desembre!

Finalment feliços també nosaltres d’haver fet contenta a tanta gent i haver agafat una mica d’experiència en un volant realment difícil, per unes carreteres difícils i amb l’existència o inexistència d’unes normes de conducció també complicades.

Adéu doncs Peugeyota i segueix repartint tanta alegria!

Hombre, papaya!

HOMBRE, PAPAYA!

A mi me gusta la papaya porque me recuerda a mi papá, yaaaa.

Quan en Mariano escolta la paraula “papaia” diu aquesta frase. Abans era molt constant i segons ens expliquen arribava a posar nerviós al Pepe, el jesuïta anterior al Fabio. Ara és suficientment constant com perquè en Guinot ja l’hagi après i repeteixi la broma.

En Mariano acaba d’arribar d’un viatge de quatre mesos per Espanya on ha visitat a la seva família. Ens ha fet molta il·lusió tornar-lo a veure. En Guinot recordava perfectament que el convidava a sapitos (unes xocolatines en forma de gripau). En Ponç ha rigut molt en veure’l, i en Mariano estava convençut que reconeixia el seu to de veu. Tot pot ser, però val a dir que en Ponç sempre troba motius per a riure una miqueta. Als vellets de Corpa també els ha fet il·lusió, ja que en Mariano ja fa molts anys que els reparteix aliments el primer dissabte de cada mes. Els aliments els compra amb les vendes dels seus quadres. També s’ha de dir que la cosa va començar fa uns 30 anys en un altre context, i a hores d’ara la gran majoria de vellets, ja tenen amb què comprar aliments, però que et regalin alguna cosa sempre és una alegria!

En Mariano va arribar amb tota una caixa de sapitos pel Guinot, que no se’n sabia avenir i volia regalar-n’hi una altra al Ponç, però li vam dir que encara no prenia xocolata. Perquè malgrat vàrem publicar que ja tenia les seves primeres quatre dents, sembla que van a un ritme molt tranquil a sortir, així que ja veurem si arriben als dos mil·límetres quan celebri el seu aniversari.

Així doncs, en Mariano als seus 87 anys té un ritme bastant més trepidant que no pas el nostre. I per si fos poc, nosaltres anem desestimant els pocs viatges que teníem previstos. Aquest novembre havíem de visitar Cochabamba aprofitant una visita del general dels jesuïtes. Però al final hem preferit el ritme corpenyo i ja visitarem Cochabamba el mes de gener. També havíem mig aparaulat una trobada amb en Bartolo als Yungas (zona selvàtica de la Paz). Però la veritat és que el curs escolar s’està acabant i segurament serà en Bartolo qui ens visiti. Ens anem emmandrint i provem d’aprofitar aquest darrer mes i mig de tranquil·litat. Ja vindrà el moviment a partir del gener. Ara anem baixant a la Paz per acomiadar-nos de les persones que hem anat coneixent aquests mesos.

Un altre dels temes que hem de tancar és la venda del cotxe, però segurament això serà motiu d’una altra entrada un cop l’haguem venut, que encara hi haurà algun dels molts compradors interessats que llegeixi el bloc i no ens voldrà comprar la nostra ferralleta!

Així doncs, prometem una entrada més divertida aviat. Fins llavors!

Sí quiero

Es van conèixer a Corpa. Ella era infermera de l’hospital. Ell era voluntari de la parròquia com nosaltres. Amb la Magna vam congeniar molt. Va ser la persona que ens va acompanyar en el naixement del Ponç. Amb l’Ismael vam compartir moltes estones i aprenentatges.

Així que ens va fer molta il·lusió quan van demanar-nos que es casaven i si podíem ser els seus padrins. Il·lusió multiplicada per partida doble quan ens deien que també batejarien el seu fill Santiago i que si podíem també ser-ne els padrins. Aquest macro-evento seria el 22 de setembre.

El problema era que ni ells ni nosaltres sabíem massa què significa ser padrins aquí a Bolívia. Per a nosaltres era un acompanyar-nos des de l’afecte en un dia molt especial a la seva vida, però què esperaven ells? Així que vam decidir de que ho pensaríem i quedaríem d’acord. Ingenus de nosaltres pensàvem quedar amb ells dos en algun bar de la Paz. Però sembla que acabem d’arribar, amb esquemes catalanets! Ells van convidar-nos a casa, amb tot de regals i menjar preparat per a nosaltres i amb tota la família d’ella pendents del què diríem nosaltres! De fet, la conversa del padrinatge va ser amb el pare de la Magna i no amb ells dos. Però va anar molt bé perquè així ens va quedar molt clar què volien, si més no la família de la núvia! Nosaltres vam aprofitar per dir que per aquelles dates teníem la visita d’uns amics, el Txepe i la Míriam, i que ell era camarógrafo profesional. Si volien podíem preguntar-li si volia venir i fer-ne algun vídeo. Ells encantats, i nosaltres també, esperem que el Txepe i la Míriam també els agradés!

També va ser interessant la prova del casament. Un parell de setmanes abans vam anar a l’església perquè el capellà els expliqués com havia d’anar tot. Era important memoritzar la fórmula que s’havien de dir. Aquest tema el portava l’Anna. Tots els que vàreu estar al nostre casament recordareu que és molt bona en això! També ens vam quedar amb la copla de que calia confessar-se si volíem combregar.

Així que va arribar el dia 21 al vespre i vam arribar a la casa de la Magna a el Alto un carregament de gringuitos. Mentre l’Abraham posava els nens a dormir i s’adormia amb ells, l’Anna, el Txepe i la Míriam ajudaven a la família a acabar els preparatius per l’endemà. La celebració del casament es feia a la mateixa casa. La família de la núvia va llevar-se a les 4:00 del matí per anar a un forn que els cuinessin el menjar que havien preparat. La família del nuvi venia de l’altra punta del país i arribarien durant el matí.

A les 8:00 del matí l’Ismael va dir “ya está aquí”. L’Abraham va estar a punt de saludar efusivament la germana de l’Ismael quan àgilment va adonar-se que no, que era la jutgessa que els havia de casar. Així que no hi seria la família del nuvi. D’acord, ja arribarien un cop casats. Nosaltres a lo nuestro, a fer de padrins. La jutgessa va fer un discurs molt bonic enfocat en la igualtat de gènere i dels drets i deures dels cònjuges. També com a bona funcionària pública d’un estat laic va recordar-los que el casament venia de Déu i que per això l’havien de respectar. L’Abraham encara estava a contrapeu quan la jutgessa li va preguntar si era cristià o catòlic. Bona pregunta per acabar-lo de recol·locar! I allò era el casament civil! Què passaria al religiós? 

A contrapeu van agafar també a l’Anna en el moment crucial (el sí quiero) quan tota l’acció estava centrada en els nuvis i un moviment sobtat d’en Guinot la va fer caure de la cadira amb tot el soroll i el canvi de focus d’atenció que això comporta. I en Txepe immortalitzant-ho tot  amb la càmera de vídeo. Brillàvem amb llum pròpia en el nostre estreno de multipadrins.

Després del casament civil van convidar-nos a un fricasé de pollo. Plat immens a les 9:00 del matí. El Txepe va provar de dir que no tenia massa gana, però el pare de la Magna va dir-li que era pecat llençar el menjar i s’havia d’acabar. En Guinot com un campió anar fent. La jutgessa va optar per la tàctica mòbil. Casualment li va sonar dos o tres vegades i a la darrera va acabar dient “pues si no hay más remedio, salgo ahora mismo” i va marxar com un coet tot agraint i excusant-se de no acabar-se el plat. Pobra noia, que si l’esperaven uns quants casaments aquell dia no podem recriminar-li res.

Al cap d’una estona arribaven la família de l’Ismael, ara sí. Grans salutacions i benvingudes i llavors descobrim que el germà de l’Ismael és fotògraf professional. Fantàstic, l’esdeveniment ja el tenim cobert per tots els mitjans gràfics. A més, en ser d’una altra banda del país i no conèixer massa les tradicions dels matrimonis de la Paz, ara ja no som els únics que anem peixos.

Ens diuen que ja podem anar a l’església i hi anem xino-xano. Tancada a cal i canto, però per sort hi ha un tobogan que és la delícia dels nens. Arriba el capellà amb pressa. També arriba el cotxe amb la núvia, però li diem que faci una volta que encara no hi és tothom. El capellà no era de la mateixa opinió. ¿Dónde está la novia? va inquirint al padrí. I el padrí amb cara de Marlon Brandon fent com si tot estigués controlat, però no sabia ni què passaria al cap de dos minuts. Resulta que era ell qui havia d’acompanyar a la núvia a l’altar i la padrina al nuvi.

Celebració exprés on les hi hagi amb alguns moments impagables, com el moment en que el capellà demanava es anells i l’Anna, que els tenia a la butxaca, fent-se la remolona. El capellà que devia de tenir deu celebracions més, no estava per pans beneïts, altrament dites hòsties. I a l’hora de combregar que n’hi posa una a l’Abraham davant i ell que havia après la lliçó li diu tímidament, “es que no me he confesado” i el mossèn li diu que ja ho farà després. Eureka, tot això acabarà amb una confessió. Entre la jutgessa i el mossèn, l’Abraham ja no sabia d’on li venien.

Després de la missa, la tradició resultava ser que els padrins acompanyen als nuvis a creuar 12 ponts. Mira que si hem d’anar-hi amb transport públic, no dinem ni a les 8:00 del vespre! Per sort, ens acompanya el cosí de la Magna amb cotxe i ho deixem amb 2 ponts, el primer a peu i el segon sense ni baixar del cotxe. En el que creuem a peu, els nuvis van davant i els padrins darrera. Però el millor és que com que tothom es casa en dissabte, hi ha una bona cua de nuvis i padrins esperant a creuar, i a dalt del pont hi ha tots els venedors del món. Els que t’ofereixen una copa de cava, els que t’incrusten una estampeta... Per sort la Magna i l’Ismael el creuen a la velocitat del llamp i en un tres i no res ja som a l’altra banda, havent esquivat tots els perills.

Arribem a casa la Magna i gran celebració, amb vals d’honor. Després, brindis i discurs dels padrins. Aquest sí que el portàvem preparat, i comencem a dinar. Per sort la Míriam pot estar molt amb en Ponç i en Guinot, que nosaltres anàvem d’ensurt en ensurt. Nosaltres comentem que després del pastís haurem d’anar cap a Corpa, que si no ja no aconseguim agafar el minibús. I va passant el temps. I tots mirant-nos. I segueix passant més temps. I ara ballem tímidament. I passa més temps. Fins que després d’un parell d’hores decideixen de fer els regals als nuvis, que hem d’agraïr tant els nuvis com els padrins. Nosaltres que agraïm també els que estaven amagats per la sala perquè no havien portat regal i que queden descol·locats d’aquests padrins que els troben i els agraeixen una cosa que no han fet. Finalment, la Magna ens posa un pastís sencer en una capsa i ens diu que marxem que no arribarem al minibús. Tothom ens agraeix molt el dia i nosaltres també, i tornem tots 6 ben contents cap a Corpa. Realment hem viscut un dia molt especial ple d’estimació.

També avui és un dia especial. Avui fa cinc anys que ens vam conèixer nosaltres dos, tot somniant de viure en una mateixa llar.

Una mariposa sense ales

Acabàvem la darrera entrada a finals de juny dient  “esperem poder tornar a donar notícies aviat”. Doncs per fi és aviat!

Aquests dies hem estat molt ben acompanyats i així és difícil donar notícies! Durant el mes de juliol han estat amb nosaltres l’Ignacio i la Pilar, durant el mes d’agost, la Maria i en Jordi i a finals de setembre i principis d’octubre, el Txepe i la Míriam. Moltes gràcies a tots per la vostra visita!

Així que ja ens hem plantat a finals d’octubre i en el darrer trimestre de la nostra experiència boliviana.

Durant aquest temps hem vist com creixen els dos vailets de la casa. En Guinot xerra molt, en un llenguatge propi intel·ligible pels que coneixem el català, el castellà i el seu meravellós món interior. Un dia, tot passejant, vam trobar unes ales de papallona. Passat un temps, dibuixant amb l’Ignacio i la Pilar va treure’s del seu repertori la frase estrella que encara l’acompanya: “és una mariposa sense ales”.

A en Ponç li acaben d’aparèixer les seves 4 primeres dentetes. Així, d’un dia per l’altre i totes de cop. S’aguanta força bé dret i si l’acompanyes fa passejades molt llargues. Ha après a fer sons bastants divertits i malgrat no parlar, es comunica molt bé.

 

Nosaltres encarem aquest darrer temps assaborint l’experiència, sabent que difícilment quan tornem tindrem les oportunitats que ens brinda cada dia l’altiplà. Una manera de fer de les persones diferent a la nostra i que ens interpel·la, uns paisatges immensos que conviden a somniar, una possibilitat de passar temps amb els fills, gaudint-los i aprenent a ser pares. Tant de bo que aquesta experiència ens ajudi a veure les coses tal i com són. Que aprenguem la diferència que ja ha copsat en Guinot: una mariposa sense ales no és un cuc.

Dies de regal i ciència a Copacabana

Aquesta entrada al bloc la fem des de Copacabana, un poblet turístic que està situat a la vora del Llac Titicaca. És el trampolí de la part boliviana del llac, des d’on surten diàriament moltes barquetes per anar a visitar La Isla del Sol i altres petites illes paradisíaques que valen molt la pena.

I què hi fem a Copacabana?

Doncs el cas és que durant un parell de dies s’hi celebra un CAI (consulta y análisis interno, segons l’Anna i comité de anàlisis de Información segons la resta del món) de tots els indicadors i dades que a nivell d’atenció i cobertures presenten  els centres de salut de la red 9. A la red 9 hi pertany el municipi de Jesús de Machaca i 6 municipis més: Laja, Tiawanaco, Taraco, Guaqui, Desaguadero i San Andrés de Machaca.

Doncs bé, aquesta trobada pretén fer un anàlisi inacabable d’un munt de números del primer mig any del 2012, i enmig de tantes taules i gràfiques, han demanat a l’Anna que faci una xerrada de formació sobre un tema obstètric.

Jallalla la ciència, que ens regala una escapadeta a un hotelet calentó i amb wi-fi a la vora del llac! En Guinot està ben content d’anar a “Copabana”, i és per això que de bon matí es desperta saltant com un gínjol, i recordant-nos sovint: -“en Guinot Copabana”.

Els pares però, l’avisem de que per arribar-hi hem de fer un llarg camí que ens faci passar per un tros del Perú; i agafar quatre movilidades diferents.

Ingenus els pares! Com si no fes un any i mig que viuen a Bolívia!

En sortir de Corpa, cap movilidad a l’horitzó, i per no agafar fred palplantats al pilar, comencem el camí cap a Guaqui a peu. Al cap de poca estona, passa un cotxe particular amb bolqueta i amablement ens acompanya un tros de camí. Seguim a peu. Arribem a Yauricorahua, i en passar per la plaça del poble, un home saluda a la doctorcita:

-          Buen día doctora. ¿Cómo por aquí?

-          Buen día, hermano. De camino a Guaqui.

-          Esta movilidad que está recogiendo la leche, les puede llevar.

Tal dit, tal fet. Acompanyem el recollidor de la llet, que va omplint unes lleteres com les dels clics de playmobil però molt grans (amb capacitat per a 50l) i de veritat. Així, passem per Kassa Santa Rosa i finalment arribem a Guaqui.

De Guaqui a Desaguadero en un Caldina veloç (però aquesta vegada segur). Al Desaguadero creuem la frontera amb el Perú i canviem bolivians per soles. Després d’esperar una estona a que s’ompli la movilidad, ens arribem  fins a Yunguyo. De Yunguyo a Kassani (la frontera amb Bolívia) xino-xano. I de Kassani a Copacabana.

Han sigut un dia i mig de desconnexió  en els que hem passejat, hem menjat molt bé (especialment en Guinot), hem passejat amb patí pel llac i també fer formació obstètrica.

Esperem poder tornar a donar notícies aviat.