dijous, 21 d’abril del 2011
dimecres, 20 d’abril del 2011
Voluntaris de cuineta
La nostra estada a Corpa ens ha permès de veure de prop la vida d’aquesta comunitat, però també de participar-hi ajudant una miqueta en la mesura de les nostres posibiilitats.
Si sou seguidors del bloc, segurament coneixereu que la comunitat comparteix tots els àpats a la cuina - menjador de la parròquia. Potser també sabreu que hi ha una excel·lent cuinera, doña Beltrana, que té cura de preparar el menjar per a tothom i que és capaç de fer àpats ben bons a pesar de la migradesa de recursos que segons quins dies hi ha al rebost.
Passa, però, que els dilluns doña Beltrana gaudeix d’un merescut dia de repòs, i aleshores els estadants de la parròquia s’han d’espavilar a fer-se el menjar. I va succeir que aquest dilluns els pares de l’Anna ens vàrem oferir a preparar el primer plat del dinar. El segon aniria a càrrec d’en Fabio.
També heu de saber que en una de les parets del menjador hi ha una pissarra on cada dia s’hi apunten els comensals que es quedaran a dinar o a sopar. Normalment es tracta de la gent de la parròquia, els voluntaris i els treballadors de l’hospital, però tot sovint s’hi acull visitants i passavolants que s’hi apropen. També es dona servei als malats que estan internats a l’hospital.
Així doncs, el primer que férem va ser mirar la pissarra i comptar el nombre de comensals... Déu n’hi do! Setze persones, una de les quals era una pacient de l’hospital, que hi estava apuntada amb l’anotació de “dieta blanda”. Val a dir que no estem gens acostumats a cuinar per a setze persones, de manera que ens sentirem un xic apesarats per tanta responsabilitat.
Decidirem de fer sopa, la qual cosa no té res d’extraordinari, ja que a Bolívia tots els àpats comencen sempre amb una sopa. Guiats per l’Abraham anàrem al rebost a cercar els ingredients... posats a fer, faríem una sopa senzilla, de verdures, que això sempre és saludable per a tothom, malalts inclosos.
Agafàrem unes quantes patates, una carbasseta, un bon munt de pastanagues, una col i força ceba. Posàrem l’olla més gran que vàrem trobar al foc, perquè es comencés a escalfar l’aigua, i mentrestant pelàrem i partirem les verdures a trossos de mida adient. La ceba la tallàrem ben fina, fet que ens va fer caure alguna llagrimeta i no precisament d’emoció.
Quan l’aigua arrencà el bull hi tiràrem totes les verdures, i au, vinga a bullir! Quan feia una hora que bullia, va baixar en Panxito, un treballador de l’hospital a buscar la sopa per a la pacient.... Hi donàrem un cop d’ull, i la veritat, es veia que allò no acabava d’estar a punt. L’aigua era clara a més no poder, i les verdures, tot i que es feien un tip de saltar i ballar dintre de l’olla, encara eren crues. Li vàrem dir que faltava ben bé mitja hora, i l’home se’n va anar tranquil·lament, dient que ja tornaria.
A partir d’aquell moment no paràrem de vigilar la sopa i d’observar-la a cada moment. Començàrem a posar-nos neguitosos, perquè no hi havia manera de que el brou agafés consistència... semblava que l’aigua i les verdures anessin cadascuna a la seva i no volguessin integrar-se de cap manera.
Aleshores se’ns va acudir una idea salvadora. Agafàrem un minipimer i intentàrem triturar les verdures dintre l’olla que seguia bullint. No era gaire senzill, perquè l’olla era molt gran i el capçal del minipimer molt petit, de manera que costava força encertar un tros de verdura que es deixés triturar. Però a còpia de constància ens va fer l’efecte que la cosa millorava i el brou començava a agafar color i consistència...
Sortosament va a aparèixer en Fabio, que anava i venia per la cuina preparant el segon plat. En veure els nostres afanys, es va apropar i va tastar la sopa. A més de dir-nos que hi faltava sal, ens va suggerir d’afegir-hi una mica d’arròs a fi i efecte de donar-li consistència.
Tal dit, tal fet. Estàvem salvats! Amb l’arròs la sopa va millorar ostensiblement, fet que ens tranquil·litzà força.
Arribà l’hora de dinar i ens posàrem a taula. En Panxito no havia tornat a buscar la sopa per la pacient, però ja se sap que si alguna cosa han de tenir els malalts és paciència, de manera que ningú no se’n va preocupar gaire, i els que érem a taula començàrem a dinar. La sopa semblava tenir bona acceptació, particularment entre els comensals d’origen europeu, que en aquell moment érem majoria. Els pocs naturals del país que hi havia també en prenien sense fer gaires escarafalls...
Aleshores va aparèixer una noia, una interna de l’hospital a buscar el dinar de la malalta. Li vàrem ensenyar la sopa, i així que la va veure va dir que no servia, perquè hi havia ceba!
Nosaltres ens quedàrem molt parats, no acabàvem d’entendre què tenia de dolent la ceba... Tampoc semblaven entendre-ho ni en Fabio ni en Bartolo, els quals, en veure que a nosaltres ens dolia la situació es posaren a defensar la sopa amb vehemència. També s’hi apuntaren l’Anna i l’Abraham, i fins i tot en Guinot, que no deia res però que se la menjava amb la mar de gust.
Entre tots mig convencérem a la interna que portés la sopa a la pacient, i així ho va fer. Però no va trigar gaire a tornar, dient-nos que el doctor no volia de cap manera que se li donés sopa amb ceba a la malalta. La situació era complicada, perquè nosaltres, convençuts que una sopa de verdures era “dieta blanda” no havíem preparat cap plat alternatiu... Fins i tot hi va haver un moment àlgid, quan la interna volia emportar-se per donar a la pacient una mena d’aigua bruta que havia servit per bullir-hi carn seca de llama.
No sabem què va acabar dinant la pacient, si és que al final va menjar alguna cosa, però sí que sabem que la controvèrsia sobre la sopa va durar fins al vespre, quan la que havia sobrat va tornar a aparèixer sobre la taula.
Es veu que la pacient havia estat operada de la boca i per alguna raó els odontòlegs tenen particular mania a la ceba!
Així que ja ho sabeu... Si mai heu de preparar una “dieta blanda”, sobretot, que no us passi pel cap de posar-hi ceba!
Si sou seguidors del bloc, segurament coneixereu que la comunitat comparteix tots els àpats a la cuina - menjador de la parròquia. Potser també sabreu que hi ha una excel·lent cuinera, doña Beltrana, que té cura de preparar el menjar per a tothom i que és capaç de fer àpats ben bons a pesar de la migradesa de recursos que segons quins dies hi ha al rebost.
Passa, però, que els dilluns doña Beltrana gaudeix d’un merescut dia de repòs, i aleshores els estadants de la parròquia s’han d’espavilar a fer-se el menjar. I va succeir que aquest dilluns els pares de l’Anna ens vàrem oferir a preparar el primer plat del dinar. El segon aniria a càrrec d’en Fabio.
També heu de saber que en una de les parets del menjador hi ha una pissarra on cada dia s’hi apunten els comensals que es quedaran a dinar o a sopar. Normalment es tracta de la gent de la parròquia, els voluntaris i els treballadors de l’hospital, però tot sovint s’hi acull visitants i passavolants que s’hi apropen. També es dona servei als malats que estan internats a l’hospital.
Així doncs, el primer que férem va ser mirar la pissarra i comptar el nombre de comensals... Déu n’hi do! Setze persones, una de les quals era una pacient de l’hospital, que hi estava apuntada amb l’anotació de “dieta blanda”. Val a dir que no estem gens acostumats a cuinar per a setze persones, de manera que ens sentirem un xic apesarats per tanta responsabilitat.
Decidirem de fer sopa, la qual cosa no té res d’extraordinari, ja que a Bolívia tots els àpats comencen sempre amb una sopa. Guiats per l’Abraham anàrem al rebost a cercar els ingredients... posats a fer, faríem una sopa senzilla, de verdures, que això sempre és saludable per a tothom, malalts inclosos.
Agafàrem unes quantes patates, una carbasseta, un bon munt de pastanagues, una col i força ceba. Posàrem l’olla més gran que vàrem trobar al foc, perquè es comencés a escalfar l’aigua, i mentrestant pelàrem i partirem les verdures a trossos de mida adient. La ceba la tallàrem ben fina, fet que ens va fer caure alguna llagrimeta i no precisament d’emoció.
Quan l’aigua arrencà el bull hi tiràrem totes les verdures, i au, vinga a bullir! Quan feia una hora que bullia, va baixar en Panxito, un treballador de l’hospital a buscar la sopa per a la pacient.... Hi donàrem un cop d’ull, i la veritat, es veia que allò no acabava d’estar a punt. L’aigua era clara a més no poder, i les verdures, tot i que es feien un tip de saltar i ballar dintre de l’olla, encara eren crues. Li vàrem dir que faltava ben bé mitja hora, i l’home se’n va anar tranquil·lament, dient que ja tornaria.
A partir d’aquell moment no paràrem de vigilar la sopa i d’observar-la a cada moment. Començàrem a posar-nos neguitosos, perquè no hi havia manera de que el brou agafés consistència... semblava que l’aigua i les verdures anessin cadascuna a la seva i no volguessin integrar-se de cap manera.
Aleshores se’ns va acudir una idea salvadora. Agafàrem un minipimer i intentàrem triturar les verdures dintre l’olla que seguia bullint. No era gaire senzill, perquè l’olla era molt gran i el capçal del minipimer molt petit, de manera que costava força encertar un tros de verdura que es deixés triturar. Però a còpia de constància ens va fer l’efecte que la cosa millorava i el brou començava a agafar color i consistència...
Sortosament va a aparèixer en Fabio, que anava i venia per la cuina preparant el segon plat. En veure els nostres afanys, es va apropar i va tastar la sopa. A més de dir-nos que hi faltava sal, ens va suggerir d’afegir-hi una mica d’arròs a fi i efecte de donar-li consistència.
Tal dit, tal fet. Estàvem salvats! Amb l’arròs la sopa va millorar ostensiblement, fet que ens tranquil·litzà força.
Arribà l’hora de dinar i ens posàrem a taula. En Panxito no havia tornat a buscar la sopa per la pacient, però ja se sap que si alguna cosa han de tenir els malalts és paciència, de manera que ningú no se’n va preocupar gaire, i els que érem a taula començàrem a dinar. La sopa semblava tenir bona acceptació, particularment entre els comensals d’origen europeu, que en aquell moment érem majoria. Els pocs naturals del país que hi havia també en prenien sense fer gaires escarafalls...
Aleshores va aparèixer una noia, una interna de l’hospital a buscar el dinar de la malalta. Li vàrem ensenyar la sopa, i així que la va veure va dir que no servia, perquè hi havia ceba!
Nosaltres ens quedàrem molt parats, no acabàvem d’entendre què tenia de dolent la ceba... Tampoc semblaven entendre-ho ni en Fabio ni en Bartolo, els quals, en veure que a nosaltres ens dolia la situació es posaren a defensar la sopa amb vehemència. També s’hi apuntaren l’Anna i l’Abraham, i fins i tot en Guinot, que no deia res però que se la menjava amb la mar de gust.
Entre tots mig convencérem a la interna que portés la sopa a la pacient, i així ho va fer. Però no va trigar gaire a tornar, dient-nos que el doctor no volia de cap manera que se li donés sopa amb ceba a la malalta. La situació era complicada, perquè nosaltres, convençuts que una sopa de verdures era “dieta blanda” no havíem preparat cap plat alternatiu... Fins i tot hi va haver un moment àlgid, quan la interna volia emportar-se per donar a la pacient una mena d’aigua bruta que havia servit per bullir-hi carn seca de llama.
No sabem què va acabar dinant la pacient, si és que al final va menjar alguna cosa, però sí que sabem que la controvèrsia sobre la sopa va durar fins al vespre, quan la que havia sobrat va tornar a aparèixer sobre la taula.
Es veu que la pacient havia estat operada de la boca i per alguna raó els odontòlegs tenen particular mania a la ceba!
Així que ja ho sabeu... Si mai heu de preparar una “dieta blanda”, sobretot, que no us passi pel cap de posar-hi ceba!
dimarts, 5 d’abril del 2011
Cirurgia a mitja llum
La setmana que ha anat des de divendres 25 de març a divendres 1 d’abril ha estat de preparatius i grans aprenentatges.
Primer vam córrer amb l’ambulància amunt i avall fins a les comunitats de Jesús de Machaca on no havia pogut arribar una trucada de mòbil. L’objectiu: avisar als pacients que endarreríem les cirurgies una setmana. Després, acabar d’enllestir el material de quiròfan: guants, brànules, equips de venoclisis, sueros, solucions d’asèpsia, formol, sutures, aparell d’anestèsia, piles pel laringoscopi, sondes vesicals amb bossa col·lectora que vam poder comprar a darrera hora, cubells pel recompte de gasses...
Els interns auxiliars d’infermeria (en Henrry i la Glòria) van estar fent gasses a totes hores amb l’ajuda de l’Ismael,mentre en Bartolo arreglava llits i en Panchito rentava el quiròfan i munts de roba.
També vam comprovar el bon funcionament dels llums quirúrgics, de l’aspirador, l’electrobisturí, les estufes...
Vam planxar els pijames quirúrgics, vam fer els paquets de roba que havíem de portar a esterilitzar a l’autoclau de la Clínica Fides, vam preparar els llits i les habitacions d’internació, vam equipar la sala de reanimació...
Vam preparar les històries clíniques: fulls d’internació, consentiment informat, notes d’evolució clínica, indicacions mèdiques, fulls d’anestèsia, fulls de procediment quirúrgic, fulls de cures postoperatòries, de balanç de líquids i control de constants...
Fins que va arribar el matí de dijous, i amb en Ponciano vam baixar a El Alto. Vam quedar amb la Nico, la instrumentista de Fides que divendres al matí esterilitzaríem els grans paquets de roba que necessitaríem per la cirurgia. Tal dit, tal fet! Amb la Magna (la llicenciada en infermeria que recentment s’ha contractat a Corpa i que val el seu pes en or) ens vam trobar de bon matí i ens assabentem que encara no era segur poder operar a Corpa. Falta d’entesa i de confirmació amb la Irene.... i nosaltres amb els pèls del clatell ben de punta.
Tot i això, no vam defallir. Com si res, vam bombardejar a preguntes a la Nico per aprendre a fer bé els paquets de roba i buscar la manera de dividir-los perquè entrin a l’autoclau de Corpa. No pot ser que els haguem de portar a la Fides abans de cada cirurgia! Vam aprendre un munt de coses sobre esterilització de material, com equipar un quiròfan...
Al cap d’una estona ens van confirmar que l’endemà si que pujarien a Corpa. Visca!! Contents i feliços, vam enllestir la feina i vam quedar per l’endemà a les 8 del matí.
La tarda de divendres la vam aprofitar per tornar cap a Corpa, recollir els 2 primers pacients que s’havien d’operar i fer els últims retocs a l’Hospital.
L’endemà en un matí assolellat i càlid, vam rebre la bona notícia que ja hi havia internats 4 dels 9 pacients que s’havien d’operar. Bon antídot per les veus de desànim que començaven a córrer la nit anterior!
Puntualment va arribar l’ambulància amb l’equip mèdic de la Clínica Fides: Us els presentem!
A quiròfan:
· I com a anestesista: el Doctor Juan Carlos Ugarte. Un bon professional amb sentit comú i un gran, gran sentit de l’ humor. El seu origen: Potossí.
· Com a cirurgià general: el Doctor Murillo, de La Paz. Especialista en cirurgia digestiva però clarament format per fer front amb garanties a qualsevol cirurgia de batalla.
· Com a instrumentista: la Nico. Gran, gran, gran instrumentista! Discreta i amb un somriure als llavis, capaç de fer funcionar i omplir de vida el quiròfan durant 12 hores seguides. També nascuda a La Paz.
· Com a circulant: l’Ana. Una noieta jove, mà dreta de la Nico. Omnipresent per ajudar en tot el que calgués.
Fora de quiròfan, responsable de repartir feina i de donar ambient i ser relacions públiques:
· La llicenciada Marcela. Infermera que s’encarrega de tota la gestió administrativa i de personal a la Clínica Fides.
Clarament venien a fer feina, i en un tres i no res van entrar a quiròfan i se’l van fer seu. Fantàstic. Mentre presentàvem els 4 pacients que teníem en espera als doctors, s’engegava una comitiva encapçalada per la Dra. Irene, a la recerca d’altres pacients.
Ben aviat el Dr. Murillo va donar el tret de sortida i ens va demanar de començar de seguida, però tot d’una l’hospital es va quedar sense llum! Glups!
Mentre els intentàvem entretenir oferint un esmorzar, les corredisses van ser per engegar el motor amb benzina que podia mantenir la il·luminació a quiròfan. Entre recerca de benzina, de claus que obrissin les portes del dipòsit, etc... va tornar la llum a Corpa.
Buuuffa! Com ajuda en moments així el Ni modo! Vam respirar a fons i vam reprendre les cirurgies a l’Hospital de Corpa de Machaca a les nou del matí. Visca i revisca!! Vet aquí una breu pinzellada de les vuit cirurgies del 2-4-2011:
1. La Betza: una noia embarassada de 37 setmanes i a qui li hem de fer la seva segona cesària perquè l’hem diagnosticat de placenta prèvia oclusiva total. Des de dimecres que està sagnant un xic i l’hem anat aguantant com hem pogut. I és que aquí a l’altiplà fer repòs absolut et permet anar a pasturar les ovelles! Va sagnar una mica, però afortunadament res que obligués a buscar un donant de sang d’urgència.
2. En Gregorio: un home gran encantador que es va operar d’una hèrnia inguinal esquerra.
3. La Susy, una nena de 4 anys molt i molt valenta. Sospitàvem un quist d’urac per la localització i la imatge ecogràfica, però en obrir va resultar ser un quist mesentèric d’uns 8 cm de tamany. S’ha recuperat de meravella!
4. La Justina. Una dona de 37 anys a qui vam fer la seva sisena cesària amb lligadura tubàrica bilateral. La parella explicava que ja havien demanat l’esterilització definitiva a l’última cesària però que per un motiu desconegut no es va poder fer. D’aquesta cesària en vam sortir molt i molt contents!
5. La Pascuala. Una noia jove de 34 anys que tenia una hèrnia umbilical discreta però moltes ganes d’operar-se i es volia fer treure tot allò que pogués: vesícula biliar, úter... No va ser fàcil convèncer-la que només s’emportaria una cicatriu al melic.
( Pausa per dinar a quarts de cinc de la tarda)
6. En Pascual: un home de 80 anys amb un lipoma gegant laterocervical esquerre. La cirurgia més llarga i complexa. Va ser ben laboriós treure una massa gegantina que tenia unes arrels profundes a nivell de l’escàpula i subclàvies.
7. La Cristina, rondant la cinquantena; es va operar d’un quist sinovial al peu dret.
8. La Juana de 62 anys, i mare d’en Ponciano es va operar de 2 quists sinovials al peu.
Intentarem penjar algunes de les fotos que van acompanyar la tarda de quiròfan.
Són detalls importants de destacar el fet de que en totes les cirurgies es va tallar la llum perquè saltaven els ploms. Això va fer que de mica en mica anessin caient les estufes que funcionaven al quiròfan i que tinguéssim altes sospites que un possible responsable fos l’electrobisturí. Sembla però que el tèrmic no acabava d’anar a l’hora i en Bartolo ja l’ha canviat. Visca!! Només l’última cirurgia (a quarts de nou de la nit) va rebre més la llum d’una petita llanterna, que no pas dels focus del quiròfan.
I a la fi, un petit epíleg.
Us confesso que poder viure aquesta primera tanda de 8 cirurgies a Corpa ha estat molt i molt emocionant. El quiròfan a tornat a tenir vida i s’ha omplert de sentit. Hem pogut apropar la cirurgia a les persones que viuen a l’altiplà i això ha estat molt significatiu pels pacients i pels seus familiars. Ha estat important per persones que des de fa molts i molts anys treballen per l’hospital com la Dra. Irene, o la Cleo. Ha estat una experiència (tant de bo positiva per tothom) per tot el personal de salut que durant aquests últims dies ha hagut de treballar i esforçar-se de valent.
Ha estat molt i molt bonic veure els companys de Corpa cansats però contents. Veure els familiars eufòrics, iniciar una relació molt positiva i d’entesa fàcil amb l’equip mèdic de la Clínica Fides i comprovar que les cirurgies han anat la mar de bé.
És un primer pas que tant de bo tinguem la tenacitat de consolidar i mantenir. Una primera experiència que hem de saber llegir i valorar. Són moltes les coses que hem d’anar aprenent i molts els aspectes on hem d’anar creixent. Tan de bo, totes les persones que hi participen se’n sentin part, trobin el seu lloc i siguin felices de veure el resultat del seu esforç.
Esperant els pares
Ja només queden sis dies per l’arribada d’en Josep M. i la Montserrat a Bolívia. Ens fa molta il·lusió l’arribada dels primers que ens visitareu. Segurament la propera entrada al bloc ja l’escriurem tots junts.
Nosaltres fa un temps que anem mirant alguna coseta per fer-vos més agradable l’estada. Cap el mes de novembre van inaugurar un hotel fantàstic a Corpa. La veritat és que no hi ha cap casa més vistosa en tot el poble. És una casa de dues plantes tota enrajolada i repintada que sembla que ha de tenir més comoditats que no pas qualsevol altra casa. La van inaugurar amb tota la pompositat possible. Van tallar el carrer amb un camió-discoteca, van citar a les autoritats originàries (els mallkus) i a tot el poble per convidar-los a molta dosi de carinyo (cervesa).
Tothom estava molt content, i no només pel que acabaven d’ingerir, sinó que també perquè l’amo de l’establiment és un home de Corpa de tota la vida, que malgrat haver quedat orfe de molt jovenet, ha fet fortuna.
A finals d’any vam anar a preguntar el preu d’una habitació i ens vam quedar tot parats, ja que malgrat ser nou i molt ben condicionat, resulta que la nit en una habitació simple són 15 b$ (un euro i mig!!!). Així que vam pensar que per aquest preu, tots els que vingueu segurament tindreu molta més comoditat a l’hotel!
Però era massa bonic per ser veritat, ja que hi hem anat passant, i des de principi d’any que és tancat. Resulta que el somni de l’amo era de tenir un hotel al seu poble natal, però el cert és que qui arriba a Corpa, no necessita l’hotel, perquè o bé té una casa, o bé alguns coneguts amb casa. Així doncs, l’amo ha anat a seguir fent fortuna a la Paz deixant el seu somni a Corpa. Quina pena!
Un altre preparatiu de cara a l’arribada dels pares, ha sigut comprar una bossa ben gran de coca per tal de prevenir el mal d’alçada. Deixarem triar si el voldreu en format matecito o bé en format bola de coca dins de la boca. Nosaltres ja hem fet la nostra aposta sobre la tria!
Us esperem emocionats i amb l’altiplà vestit amb les seves millors gales després de la temporada de pluges.
Fins ben aviat!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)