Voluntaris de cuineta

La nostra estada a Corpa ens ha permès de veure de prop la vida d’aquesta comunitat, però també de participar-hi ajudant una miqueta en la mesura de les nostres posibiilitats.

Si sou seguidors del bloc, segurament coneixereu que la comunitat comparteix tots els àpats a la cuina - menjador de la parròquia. Potser també sabreu que hi ha una excel·lent cuinera, doña Beltrana, que té cura de preparar el menjar per a tothom i que és capaç de fer àpats ben bons a pesar de la migradesa de recursos que segons quins dies hi ha al rebost.

Passa, però, que els dilluns doña Beltrana gaudeix d’un merescut dia de repòs, i aleshores els estadants de la parròquia s’han d’espavilar a fer-se el menjar. I va succeir que aquest dilluns els pares de l’Anna ens vàrem oferir a preparar el primer plat del dinar. El segon aniria a càrrec d’en Fabio.

També heu de saber que en una de les parets del menjador hi ha una pissarra on cada dia s’hi apunten els comensals que es quedaran a dinar o a sopar. Normalment es tracta de la gent de la parròquia, els voluntaris i els treballadors de l’hospital, però tot sovint s’hi acull visitants i passavolants que s’hi apropen. També es dona servei als malats que estan internats a l’hospital.

Així doncs, el primer que férem va ser mirar la pissarra i comptar el nombre de comensals... Déu n’hi do! Setze persones, una de les quals era una pacient de l’hospital, que hi estava apuntada amb l’anotació de “dieta blanda”. Val a dir que no estem gens acostumats a cuinar per a setze persones, de manera que ens sentirem un xic apesarats per tanta responsabilitat.

Decidirem de fer sopa, la qual cosa no té res d’extraordinari, ja que a Bolívia tots els àpats comencen sempre amb una sopa. Guiats per l’Abraham anàrem al rebost a cercar els ingredients... posats a fer, faríem una sopa senzilla, de verdures, que això sempre és saludable per a tothom, malalts inclosos.

Agafàrem unes quantes patates, una carbasseta, un bon munt de pastanagues, una col i força ceba. Posàrem l’olla més gran que vàrem trobar al foc, perquè es comencés a escalfar l’aigua, i mentrestant pelàrem i partirem les verdures a trossos de mida adient. La ceba la tallàrem ben fina, fet que ens va fer caure alguna llagrimeta i no precisament d’emoció.

Quan l’aigua arrencà el bull hi tiràrem totes les verdures, i au, vinga a bullir! Quan feia una hora que bullia, va baixar en Panxito, un treballador de l’hospital a buscar la sopa per a la pacient.... Hi donàrem un cop d’ull, i la veritat, es veia que allò no acabava d’estar a punt. L’aigua era clara a més no poder, i les verdures, tot i que es feien un tip de saltar i ballar dintre de l’olla, encara eren crues. Li vàrem dir que faltava ben bé mitja hora, i l’home se’n va anar tranquil·lament, dient que ja tornaria.

A partir d’aquell moment no paràrem de vigilar la sopa i d’observar-la a cada moment. Començàrem a posar-nos neguitosos, perquè no hi havia manera de que el brou agafés consistència... semblava que l’aigua i les verdures anessin cadascuna a la seva i no volguessin integrar-se de cap manera.

Aleshores se’ns va acudir una idea salvadora. Agafàrem un minipimer i intentàrem triturar les verdures dintre l’olla que seguia bullint. No era gaire senzill, perquè l’olla era molt gran i el capçal del minipimer molt petit, de manera que costava força encertar un tros de verdura que es deixés triturar. Però a còpia de constància ens va fer l’efecte que la cosa millorava i el brou començava a agafar color i consistència...

Sortosament va a aparèixer en Fabio, que anava i venia per la cuina preparant el segon plat. En veure els nostres afanys, es va apropar i va tastar la sopa. A més de dir-nos que hi faltava sal, ens va suggerir d’afegir-hi una mica d’arròs a fi i efecte de donar-li consistència.

Tal dit, tal fet. Estàvem salvats! Amb l’arròs la sopa va millorar ostensiblement, fet que ens tranquil·litzà força.

Arribà l’hora de dinar i ens posàrem a taula. En Panxito no havia tornat a buscar la sopa per la pacient, però ja se sap que si alguna cosa han de tenir els malalts és paciència, de manera que ningú no se’n va preocupar gaire, i els que érem a taula començàrem a dinar. La sopa semblava tenir bona acceptació, particularment entre els comensals d’origen europeu, que en aquell moment érem majoria. Els pocs naturals del país que hi havia també en prenien sense fer gaires escarafalls...

Aleshores va aparèixer una noia, una interna de l’hospital a buscar el dinar de la malalta. Li vàrem ensenyar la sopa, i així que la va veure va dir que no servia, perquè hi havia ceba!

Nosaltres ens quedàrem molt parats, no acabàvem d’entendre què tenia de dolent la ceba... Tampoc semblaven entendre-ho ni en Fabio ni en Bartolo, els quals, en veure que a nosaltres ens dolia la situació es posaren a defensar la sopa amb vehemència. També s’hi apuntaren l’Anna i l’Abraham, i fins i tot en Guinot, que no deia res però que se la menjava amb la mar de gust.

Entre tots mig convencérem a la interna que portés la sopa a la pacient, i així ho va fer. Però no va trigar gaire a tornar, dient-nos que el doctor no volia de cap manera que se li donés sopa amb ceba a la malalta. La situació era complicada, perquè nosaltres, convençuts que una sopa de verdures era “dieta blanda” no havíem preparat cap plat alternatiu... Fins i tot hi va haver un moment àlgid, quan la interna volia emportar-se per donar a la pacient una mena d’aigua bruta que havia servit per bullir-hi carn seca de llama.

No sabem què va acabar dinant la pacient, si és que al final va menjar alguna cosa, però sí que sabem que la controvèrsia sobre la sopa va durar fins al vespre, quan la que havia sobrat va tornar a aparèixer sobre la taula.

Es veu que la pacient havia estat operada de la boca i per alguna raó els odontòlegs tenen particular mania a la ceba!

Així que ja ho sabeu... Si mai heu de preparar una “dieta blanda”, sobretot, que no us passi pel cap de posar-hi ceba!