Cirurgia a mitja llum

La setmana que ha anat des de divendres 25 de març a divendres 1 d’abril ha estat de preparatius i grans aprenentatges.

Primer vam córrer amb l’ambulància amunt i avall fins a les comunitats de Jesús de Machaca on no havia pogut arribar una trucada de mòbil. L’objectiu: avisar als pacients que endarreríem les cirurgies una setmana. Després, acabar d’enllestir el material de quiròfan: guants, brànules, equips de venoclisis, sueros, solucions d’asèpsia, formol, sutures, aparell d’anestèsia, piles pel laringoscopi, sondes vesicals amb bossa col·lectora que vam poder comprar a darrera hora, cubells pel recompte de gasses...

Els interns auxiliars d’infermeria (en Henrry i la Glòria) van estar fent gasses a totes hores amb l’ajuda de l’Ismael,mentre en Bartolo arreglava llits i en Panchito rentava el quiròfan i munts de roba.

També vam comprovar el bon funcionament dels llums quirúrgics, de l’aspirador, l’electrobisturí, les estufes...

Vam planxar els pijames quirúrgics, vam fer els paquets de roba que havíem de portar a esterilitzar a l’autoclau de la Clínica Fides, vam preparar els llits i les habitacions d’internació, vam equipar la sala de reanimació...

Vam preparar les històries clíniques: fulls d’internació, consentiment informat, notes d’evolució clínica, indicacions mèdiques, fulls d’anestèsia, fulls de procediment quirúrgic, fulls de cures postoperatòries, de balanç de líquids i control de constants...

Fins que va arribar el matí de dijous, i amb en Ponciano vam baixar a El Alto. Vam quedar amb la Nico, la instrumentista de Fides que divendres al matí esterilitzaríem els grans paquets de roba que necessitaríem per la cirurgia. Tal dit, tal fet! Amb la Magna (la llicenciada en infermeria que recentment s’ha contractat a Corpa i que val el seu pes en or) ens vam trobar de bon matí i ens assabentem que encara no era segur poder operar a Corpa. Falta d’entesa i de confirmació amb la Irene.... i nosaltres amb els pèls del clatell ben de punta.

Tot i això, no vam defallir. Com si res, vam bombardejar a preguntes a la Nico per aprendre a fer bé els paquets de roba i buscar la manera de dividir-los perquè entrin a l’autoclau de Corpa. No pot ser que els haguem de portar a la Fides abans de cada cirurgia! Vam aprendre un munt de coses sobre esterilització de material, com equipar un quiròfan...

Al cap d’una estona ens van confirmar que l’endemà si que pujarien a Corpa. Visca!! Contents i feliços, vam enllestir la feina i vam quedar per l’endemà a les 8 del matí.

La tarda de divendres la vam aprofitar per tornar cap a Corpa, recollir els 2 primers pacients que s’havien d’operar i fer els últims retocs a l’Hospital.

L’endemà en un matí assolellat i càlid, vam rebre la bona notícia que ja hi havia internats 4 dels 9 pacients que s’havien d’operar. Bon antídot per les veus de desànim que començaven a córrer la nit anterior!

Puntualment va arribar l’ambulància amb l’equip mèdic de la Clínica Fides: Us els presentem!

A quiròfan:

· I com a anestesista: el Doctor Juan Carlos Ugarte. Un bon professional amb sentit comú i un gran, gran sentit de l’ humor. El seu origen: Potossí.

· Com a cirurgià general: el Doctor Murillo, de La Paz. Especialista en cirurgia digestiva però clarament format per fer front amb garanties a qualsevol cirurgia de batalla.

· Com a instrumentista: la Nico. Gran, gran, gran instrumentista! Discreta i amb un somriure als llavis, capaç de fer funcionar i omplir de vida el quiròfan durant 12 hores seguides. També nascuda a La Paz.

· Com a circulant: l’Ana. Una noieta jove, mà dreta de la Nico. Omnipresent per ajudar en tot el que calgués.

Fora de quiròfan, responsable de repartir feina i de donar ambient i ser relacions públiques:

· La llicenciada Marcela. Infermera que s’encarrega de tota la gestió administrativa i de personal a la Clínica Fides.

Clarament venien a fer feina, i en un tres i no res van entrar a quiròfan i se’l van fer seu. Fantàstic. Mentre presentàvem els 4 pacients que teníem en espera als doctors, s’engegava una comitiva encapçalada per la Dra. Irene, a la recerca d’altres pacients.

Ben aviat el Dr. Murillo va donar el tret de sortida i ens va demanar de començar de seguida, però tot d’una l’hospital es va quedar sense llum! Glups!

Mentre els intentàvem entretenir oferint un esmorzar, les corredisses van ser per engegar el motor amb benzina que podia mantenir la il·luminació a quiròfan. Entre recerca de benzina, de claus que obrissin les portes del dipòsit, etc... va tornar la llum a Corpa.

Buuuffa! Com ajuda en moments així el Ni modo! Vam respirar a fons i vam reprendre les cirurgies a l’Hospital de Corpa de Machaca a les nou del matí. Visca i revisca!! Vet aquí una breu pinzellada de les vuit cirurgies del 2-4-2011:

1. La Betza: una noia embarassada de 37 setmanes i a qui li hem de fer la seva segona cesària perquè l’hem diagnosticat de placenta prèvia oclusiva total. Des de dimecres que està sagnant un xic i l’hem anat aguantant com hem pogut. I és que aquí a l’altiplà fer repòs absolut et permet anar a pasturar les ovelles! Va sagnar una mica, però afortunadament res que obligués a buscar un donant de sang d’urgència.

2. En Gregorio: un home gran encantador que es va operar d’una hèrnia inguinal esquerra.

3. La Susy, una nena de 4 anys molt i molt valenta. Sospitàvem un quist d’urac per la localització i la imatge ecogràfica, però en obrir va resultar ser un quist mesentèric d’uns 8 cm de tamany. S’ha recuperat de meravella!

4. La Justina. Una dona de 37 anys a qui vam fer la seva sisena cesària amb lligadura tubàrica bilateral. La parella explicava que ja havien demanat l’esterilització definitiva a l’última cesària però que per un motiu desconegut no es va poder fer. D’aquesta cesària en vam sortir molt i molt contents!

5. La Pascuala. Una noia jove de 34 anys que tenia una hèrnia umbilical discreta però moltes ganes d’operar-se i es volia fer treure tot allò que pogués: vesícula biliar, úter... No va ser fàcil convèncer-la que només s’emportaria una cicatriu al melic.

( Pausa per dinar a quarts de cinc de la tarda)

6. En Pascual: un home de 80 anys amb un lipoma gegant laterocervical esquerre. La cirurgia més llarga i complexa. Va ser ben laboriós treure una massa gegantina que tenia unes arrels profundes a nivell de l’escàpula i subclàvies.

7. La Cristina, rondant la cinquantena; es va operar d’un quist sinovial al peu dret.

8. La Juana de 62 anys, i mare d’en Ponciano es va operar de 2 quists sinovials al peu.

Intentarem penjar algunes de les fotos que van acompanyar la tarda de quiròfan.

Són detalls importants de destacar el fet de que en totes les cirurgies es va tallar la llum perquè saltaven els ploms. Això va fer que de mica en mica anessin caient les estufes que funcionaven al quiròfan i que tinguéssim altes sospites que un possible responsable fos l’electrobisturí. Sembla però que el tèrmic no acabava d’anar a l’hora i en Bartolo ja l’ha canviat. Visca!! Només l’última cirurgia (a quarts de nou de la nit) va rebre més la llum d’una petita llanterna, que no pas dels focus del quiròfan.

I a la fi, un petit epíleg.

Us confesso que poder viure aquesta primera tanda de 8 cirurgies a Corpa ha estat molt i molt emocionant. El quiròfan a tornat a tenir vida i s’ha omplert de sentit. Hem pogut apropar la cirurgia a les persones que viuen a l’altiplà i això ha estat molt significatiu pels pacients i pels seus familiars. Ha estat important per persones que des de fa molts i molts anys treballen per l’hospital com la Dra. Irene, o la Cleo. Ha estat una experiència (tant de bo positiva per tothom) per tot el personal de salut que durant aquests últims dies ha hagut de treballar i esforçar-se de valent.

Ha estat molt i molt bonic veure els companys de Corpa cansats però contents. Veure els familiars eufòrics, iniciar una relació molt positiva i d’entesa fàcil amb l’equip mèdic de la Clínica Fides i comprovar que les cirurgies han anat la mar de bé.

És un primer pas que tant de bo tinguem la tenacitat de consolidar i mantenir. Una primera experiència que hem de saber llegir i valorar. Són moltes les coses que hem d’anar aprenent i molts els aspectes on hem d’anar creixent. Tan de bo, totes les persones que hi participen se’n sentin part, trobin el seu lloc i siguin felices de veure el resultat del seu esforç.