Salt de puces

El bateig de diumenge 21 va ser pràcticament tot en aimara. Els nostres fillols, en Perci i en Baltasar, de 12 i 11 anys, anaven vestits de forma molt elegant. Nosaltres vam regalar-los-els, però per sort els va triar la doctora Irene, que és la padrina d’una altra de les filles de la família.

Després de la missa, vam celebrar l’apthapi allà mateix. El sufix thapi significa en aimara “entre tots” i l’arrel “ap” significa portar. Així, l’apthapi, és portar el menjar entre tots. Us recorda alguna cosa?

Aquest cop, però, no eren amanides i embotits, sinó papes, chuño, mote, oca, favetes i altres productes del camp. Un cop vam acabar la manduca comunitària, cadascú va anar cap a casa dels fillols i... a seguir menjant!

Vam entrar acompanyats d’en Baltasar a l’única estança de la casa (si descomptem el lavabo i la cuina) a on ja hi havia alguns convidats menjant asseguts als llits de la família. A nosaltres ens van deixar el lloc d’honor, a la taula. Van portar-nos un plat immens amb arròs, més papes i chuño, ceba, tomàquet i pollastre. Tot i fer molt bon paper, vam acabar demanant-los si els feia res que ens emportéssim en una bosseta de plàstic el que no ens havíem pogut acabar. Crida l’atenció que en aquella estança no hi eren els de la casa, tan sols els convidats que menjàvem en un silenci sepulcral que no s’atrevia a trencar ni en Guinot.

Cap al final va entrar el pare i més tard la doctora Irene que van atrevir-se a trencar el silenci i van fer una mica més distès l’ambient. Clar que el pare no va entrar de buit, sinó que va posar un parell de cerveses, un parell de refresquitos de la mateixa marca petitòria i un mocador ple de fulles de coca indicant-nos que féssim els honors. L’Abraham va deixar començar a la cunyada i després va agafar unes quantes fulles pensant “ni modo”. Després va resultar que els únics en agafar coca van ser ell i la cunyada que anava molt forta. I d’aquesta manera tan estimulant va arribar el moment de despedir-se i tornar cap a casa havent fet lligams amb la comunitat i tenint ja per sempre més uns compadres a Corpa. Vam tenir sort que la celebració no va durar dos dies!

Dimecres de bon matí, l’Anna s’afegeix a una petita expedició formada per part del personal sanitari de l’hospital. Anem a la Feria de Salud que es celebra a Jesús de Machaca, a uns vint minuts de Corpa. L’objectiu és fer difusió i informar a la població de la comunitat sobre un tema de salut concret. Aquest any es tracta de parlar sobre les infeccions de transmissió sexual: malalties que són extraordinàriament prevalents i que malauradament tenen especial incidència entre les nenes.

El desplegament és important perquè s’hi reuneixen tots els centres de salut del municipi; i l’esforç d’organitzar-ho també, perquè s’han invertit força recursos en l’elaboració d’uns banners (pòsters) que tracten les diverses patologies.

Després de passar mig matí muntant unes carpes que serveixin de recés als panells informatius, i mig matí més escoltant els parlaments de les diverses autoritats que inauguren la Feria, resulta que la població de Jesús de Machaca no té massa curiositat pel tinglado que s’ha organitzat a la plaça major del poble.

Segurament no s’ha de llegir com un fracàs el fet que ningú s’apropés a les carpes, sinó que no es va organitzar el dia més adequat. Per la propera, cal fer-ho coincidir amb el dia que hi hagi cancha o alguna altra feria que aglutini persones.

La cara bona de la moneda després de tot, va ser poder conèixer tot el personal sanitari del municipi i fer un viatget de tornada cap a Corpa, amb el mateix Mini que la comadre i la filla més petita de la família.

Dijous, divendres i diumenge han estat dies de molta feina a l’hospital. Dijous i divendres perquè l’Anna era l’única doctora de torn, i diumenge perquè com ja hem dit, és el dia que la gent puja a visitar-se.

Vet aquí una breu pinzellada d’algunes situacions que es donen intentant fer de metge a la nostra estimada Bolívia rural:

Cas 1: cholita d’uns 45 anys que després d’haver fet uns quants tractaments amb el naturista (yatiri), arriba a l’hospital amb dolences difuses i inespecífiques per tot el cos. El primer pas de la visita (l’anamnesi) acostuma a ser complicat. El problema principal no és l’aimara, sinó que expliquen els símptomes amb un llenguatge fins ara desconegut. Un cop intentes focalitzar quina part del cos no va alhora; arriba el moment de l’exploració física. En el cas de la cholita: la zona lumbar i l’abdomen. Després de treure’s capes i capes de roba (riu-te’n de les cebes occidentals, aquí a Bolívia si que en saben de vestir-se com una ceba!!)... sorpresa!! La bona dona porta un paper de diari enganxat a l’esquena, amb una mena de pega molt eficient. Segons l’Abraham, el que deu ser curatiu és la notícia que porta enganxada... i potser sí. Deixem el diari allà on és i seguim la visita.

Cas 2: un parell de professors d’escola que anem a buscar en ambulància a la seva comunitat. La nit anterior han tomado (begut més del compte) i hi ha hagut batussa entre els professors de l’escola. Un front obert a cop de pedra i un trau al cap per suturar. Entre recollir-los i atendre’ls, passa tot el matí de divendres. Les baralles, agressions i borratxeres són molt freqüents, i ens en farem un fart.

Cas 3: un infant de 6 anys que arriba a l’hospital amb la bicicleta que porta el seu pare. Tot escoltant el relat rebuscat, comences a intuir els pocs recursos i la senzillesa de la família. El que més desarma però, és l’estat del xiquet. Paradigma del nen desnodrit i greument malalt, parlo amb el pare sobre la possibilitat d’internar-lo i fer un estudi inicial que ens ajudi a recuperar-lo una mica. Més enllà de la sospita mèdica de la malaltia, el que xoca és com es viu aquí la possibilitat de viure o morir d’un infant.

D’aquest últim cas en parlem amb l’Abraham. El que ens costa més d’entendre és que en qüestió de salut té la mateixa legitimitat el yatiri llegint les fulles de coca o un cunyat que llegeix el que fan els ocells, que no pas la medicina acadèmica amb les seves evidències científiques. Un metge pot dir que un cas és greu, però és només una veu més de les moltes que aquí s’escolten sobre l’estat de salut d’una persona.

Per exemple: un infant va anar a l’hospital amb una apendicitis i en va tornar sense visitar-se perquè un familiar va dir que les fulles de coca havien dit que no era un cas per anar a l’hospital. L’infant moria al cap d’unes hores i la conclusió de la família és que la gent ja no creu en la coca amb tanta fe com abans, i per això de vegades la coca pot equivocar-se.

N’hem parlat amb en Fabio i ens està ajudant a elaborar-ho. Ell també ha hagut de fer un exercici semblant per intentar apropar-se al munt de qüestions que no comprenem i ens revelen. L’endemà, ens fa arribar un llibre sobre Médicos y yatiris, per tal que puguem endinsar-nos un xic en la medicina tradicional que viu a l’altiplà. Ens anirà com anell al dit.

Nit de dijous a divendres: en Guinot està especialment despert. Comencem a revisar possibles causes del seu insomni: no té fred ni calor, li canviem el bolquer i descartem la gana. Però ull viu!! A l’Abraham li pica l’esquena. Així doncs, arribem a la sàvia conclusió que hi ha puces. Febrilment traiem en Guinot del sac i durant més d’un quart d’hora observem els petits borrissols, veient com es mouen i fins i tot salten.

Per una nit, en Guinot acaba dormint amb nosaltres, fins que l’endemà i amb la llum del matí ho veiem tot més clar. Si a l’Abraham li pica l’esquena, que se la rasqui; però que no comenci a neurotitzar tota la família: no hi ha cap puça i els borrissols ni salten ni es mouen.

Deixem els animalons i les animalades i ens acomiadem fins a la propera! Una abraçada molt forta a tots!!

Compadres y comadres

Compadres y comadres

Hola de nou! Observareu que aquesta setmana, a més a més de la crònica hem aprofitat per penjar unes fotos d’en Guinot i de la nostra casa. A vegades val més una imatge que mil paraules!

Aquesta setmana volíem explicar-vos els nostres avanços en la relació i integració en el poble de Corpa. Començarem dient-vos que una de les coses que ens advertia el Fabio és el fet que en un poble compten molt (a vegades massa i són un perill) les relacions que s’estableixen entre famílies a nivell de compadrazgos. A vegades, al mateix hospital es creen situacions incòmodes que només s’expliquen pels favors entre compadres.

Però com esdevé la gent compadres y comadres? Fàcil, si afilloles un dels fills en algun dels múltiples esdeveniments (bodes, batejos, comunions, promocions de curs...) ja ets compadre/comadre. Aquesta relació sembla que és més forta gairebé amb els pares dels fillols que no pas amb els mateixos fillols.

El dimecres passat, va arribar a Corpa la Francesca, una antropòloga italiana que està fent la seva tesi doctoral sobre la cultura aimara i guaraní. És important que un cop acabi la tesi pugueu fer-vos amb un exemplar, ja que probablement apareixem en un dels capítols que es podria titular “La cara del “gringo” davant de les propostes del poble aimara” .
No sabem com explicarà ella el sopar de dijous, però nosaltres ho fem de la següent manera: Després de deixar en Guinot dormint, entrem a la cuina i ens trobem que en Fabio està convidant a sopar a doña Herminia amb tres dels seus cinc fills. Ens pregunta si la recordem i l’Abraham diu “Claro, doña Teresa!” Desfet l’entuerto (ens havíem vist una vegada de refiló), iniciem el sopar amb bona harmonia tots els anteriors i la Francesca. El sopar és prou animat, i quan s’està acabant, en Fabio surt per poder parlar per telèfon amb el bisbe del Alto que el dia següent ve a visitar Corpa durant tres dies.
Doña Herminia demana a l’Anna si pot visitar-la. L’Anna respon molt efusivament donant amablement els horaris en què està a l’hospital. Amb tot, ella insisteix i l’Abraham veu que es tracta d’una consulta que requereix certa urgència, així que s’ofereix a sortir de l’estança juntament amb la Francesca. A fora fa fred i esperen tots dos que no es tracti d’una qüestió complicada. L’Anna surt en dos minuts (quina sort!) per dir que poden entrar, que de fet la consulta l’afecta tant a ella com a l’Abraham. Cara de sorpresa de l’Abraham, que de ginecòleg en té poc!
A dins, doña Herminia treu una ampolla de refresquito mentre l’Abraham va processant la breu explicació que li ha donat l’Anna amb cara d’apuro: volen que nosaltres siguem el padrino y la madrina de dos dels seus fills: l’Abraham d’en Baltasar i l’Anna d’en Perci.
Davant de la indecisió de la jove parella de gringos i la cara d’això no m’ho perdo de l’antropòloga, doña Herminia pensa “que durs de pelar que són aquest parell” i treu una altra ampolla de refresquito i un formatge per assegurar el tret. L’Abraham i l’Anna van balbucejant,
- No, si nosotros...
- Por favor, un momento...
Comencem a donar excuses de mal pagador: que si nosaltres no coneixem la cultura, que si d’aquí un parell d’anys no hi serem i llavors què, que si no ens coneixem gaire (per no dir gens, de fet la confoníem), però els ulls dels nens i de la mare reflecteixen incredulitat. Que dur! Doña Herminia ens diu que és veritat que no ens coneixem molt, però que ella sent com si ens coneguéssim de tota la vida. Que si ja tenen altres padrins de fora i que encara que estiguem lluny el contacte pot mantenir-se... Finalment diem que ens deixin tres dies per pensar-nos-ho (això vol dir tres dies per tal de buscar l’excusa perfecte). Ens comenta que hi ha un petit detall, i és que el bateig és precisament d’aquí a tres dies. L’antropòloga no perd detall.
Reaccionem ràpid i li diem que ens deixi un dia per pensar-ho ja que si hem de decidir ara només li podem dir que no perquè no ens ho hem parlat i una cosa tant important hem d’estar-hi d’acord tots dos.
Finalment se’n va moixa tota la família deixant els dos refresquitos i el formatge allí i nosaltres aprofitem per assetjar en Fabio amb tota mena de preguntes. Què faria ell? Què significa ser padrins? Quines conseqüències pot tenir en la relació futura tant el sí com el no? I totes les que us pugueu imaginar, inclòs el detall de si hem de tornar-los els refresquitos i el formatge, tema cabdal en aquell moment. En Fabio, després de dir-nos que ell no havia acceptat i que en 23 anys només té 3 fillols, es posa a convèncer-nos que acceptar no està tant malament.

I... continuarà, perquè hem de marxar cap a Corpa!

IMATGES DE LA NOVA LLAR

1: Acabeu d'arribar davant la nostra finca. Les quatre primeres portes començant per l'esquerra de la fotografia són habitacions de convidats. A continuació: la cuina, on hi fem molta vida i on segurament en Guinot començarà a anar de quatre grapes. L'última porta és la de la capella. Un petit quartet que queda darrera l'arbre, amaga la famosa dutxa + calefón.

2: Si creueu aquesta porta de fusta, entrareu al nostre preciós jardí bossànic (fins fa un parell de dies més que plantes era ple de bosses de plàstic, papers i ratolinets de bosc). És l'espai que amb un xic de temps ens agradrà acondicionar i cuidar perquè hi poguem passar llargues estones.

3: La porta de la nostra habitació és la número 10: la que queda a la dreta del fil on pengen els bolquers nets d'en Guinot (just davant de la finestra de la cuina). Actualment i com que ja hem començat a fer de jardiners, els matolls i les plantes que ens omplien l'habitació de borrissol ja no hi són.

4: Oh, benvinguts passeu, passeu!! Si trobeu un ganxo buit, podeu deixar els barrets, les chamarras o chompas al perxer. Ja sou dins de casa! El llit que veieu és on es perd en Guinot cada nit (sense perill de caigudes!). El fluorescent que penja del sostre l'hem de treure, com també un dels endolls de la paret perquè formen part d'un sistema antic d'il·luminació que ara ja no rutlla.

5: I a la fi, el bany! És extraordinari com brilla!! I seguirem rascant, perquè encara podem dedicar-li moltes estones... Per cert! L'Abraham ha instal·lat un mirall preciós que a més a més permet penjar-hi els respalls de dents!! Tota una ganga!!

IMATGES D'EN GUINOT

Des que som per Bolívia, en Guinot no para de fer nous descobriments: viatjar dins un awayo, passejar per la pampa, poder respirar cada dia un aire net i sa, estrenar el ponxo més bonic i càlid del món...

El cert és que està la mar de panxacontent. No n'hi ha per menys: ha tastat la papaya i unes galetes bolivianes amb la papilla de fruita, ha començat a prendre llet de cabra amb arròs...

Així que surti la primera dent potser ja s'atraveix amb la carn de llama (que per cert és boníssima!!)

Restriccions

El Alto, 15 de novembre de 2010

Abans d’explicar-vos les nostres peripècies, hem de dir que no esperàvem tanta resposta al bloc patatero. Ens ha fet molta il·lusió tots els missatges i comentaris que hem rebut. Són una gran alegria que ens ajuden a fer que a la nostra nova casa ens acompanyin no només les noves coneixences (que ens acullen molt càlidament) sinó també vosaltres. És fantàstic!

Explicàvem la setmana passada, l’acollida i els primers passos per Corpa, la nostra aclimatació i els primers dies de treball.

Aquesta setmana ha sigut molt bonica també, ja que hem pogut arreglar una mica la nostra caseta (habitació) i hem pogut anar entrant una mica més a la feina de l’Hospital. De fet, l’Anna hi ha entrat molt, ja que hi ha hagut molt bona entesa amb les metgesses i ahir diumenge ja comparava la seva feina a Corpa amb el ritme de Sant Joan de Déu a Barcelona. A l’Abraham li està costant una mica més situar-se a la seva feina, ja que esperava tenir una mica més de temps per ubicar-se, però “ni modo” (expressió boliviana molt utilitzada que es podria traduir per “quin remei”).

En tot cas, reprendrem la nostra història tornant a Corpa des de l’Alto. Era dimecres 10. En Fabio compadit de que no ens poguessim dutxar a Corpa, decideix comprar un “calefón” (escalfador). Ens explica que l’ha comprat elèctric ja que així no cal dependre del gas. De gas a Bolivia n’hi ha molt i per tant és molt barat. Ah! I llavors com és que no és de gas? Doncs perquè estem molt a prop de la frontera amb Perú i es revisa amb lupa el gas de la regió no sigui cas que sigui gas destinat al contraban.

La tarda següent en Fabio instal·la el calefón i nosaltres estem més contents que un gínjol. Ens avisa però que no el pot provar perquè donat que tothom ha aprofitat per plantar “papes” (no els que inauguren la Sagrada Família, sinó patates en bolivià) i han desviat l’aigua per regar. Ni modo.

Sembla que el dia següent, divendres, també reguen les papites. Per sort, a la cuina hi ha una aixeta que té aigua. És d’aquells misteris inexplicables, tot el poble sense aigua, però la cuina de la comunitat resulta que té un formós doll. A vegades és millor no preguntar-se massa coses. En tot cas ens ha anat molt bé. Aquella tarda, arriben sis joves a fer un recés. Pel que sembla, un d’ells, l’Adolfo, vindrà a Corpa a partir del gener. A nosaltres ens ha anat molt bé perquè amb ells hem iniciat la sana tradició de jugar després de sopar. Visca!

L’endemà, eren les sis del matí i l’Abraham decideix d’anar a provar la nova dutxa. Evidentment se’n torna cap a l’habitació dient-se “ni modo, sortiran unes papes ben boniques!”, i apa, cap a l’hospital a veure si fa més fotocòpies! Cap a quarts d’onze l’Anna va cap a l’hospital i l’Abraham torna a casa. Visca, se sent la dutxa funcionant! Deuen ser els joves del recés. Vint minuts més tard: caram els nois del recés sí que es dutxen, si només fa un dia que hi són! Al cap de mitja hora, en Mariano avisa que s’ha trobat la dutxa encesa però que no hi ha aigua calenta. Ni modo.
Diumenge és un dia trepidant a l’hospital. Com que hi ha feria a Corpa, tothom aprofita per fer-se un chequeo. Activitat frenètica, però cap a les cinc de la tarda tenim temps tota la familia per anar a donar un tomb per les boniques pampes de Machaca. Hauríeu de veure l’encant que té passejar per l’altiplà! Res no atura els ulls. A més ens anem creuant amb animalons diversos. Vaques, cabres, ases, llamas, i gossos, molts gossos! També l’home amb bicicleta que s’atura per preguntar-nos com estem.

En arribar del passeig ens adonem que tal com diu una dita aimara, tot a la naturalesa és parell. Faltava aigua? Doncs suma-li el llum. Nosaltres portem una lot, però resulta que les piles enganxades a la lot, no entren perquè són massa grans! Així que per sort podem sopar amb una llum de gas. Al final resulta que el gas és el més fiable!

Vaja, no us explicarem més les nostres peripècies, però sí dir-vos que fa molta ràbia que després de quatre dies sense aigua, quan finalment n’hi ha resulta que falla el llum. Pel vostre consol, ara ja som a l’Alto, nets i polidets. Tornem a Corpa demà dimarts i ja us explicarem la setmana que ve com segueix la història. Fins ara!

El Alto, 8 de novembre de 2010

8h del matí del 3 de novembre:

Arribem a l’aeroport de la Paz, després de tres avions i poques hores de son. Primera gran sorpresa: també han arribat totes les maletes, la infinitat de bosses de mà i el cotxet d’en Guinot. Contents com uns gínjols, però esbufegant a cada petit esforç perquè l’alçada es deixa notar, aconseguim situar tot l’equipatge sobre dos “carritos” de l’aeroport.

A la sortida, el primer carrito atapeït fins dalt l’arrossega l’Anna. Una mica més enrere la segueixen en Guinot (el més en forma dels tres) i l’Abraham. L’Anna surt tot buscant en Fabio, mentre el Fabio i la Dra. Irene són a l’espera de veure aparèixer una espanyola amb la seva wawa (en Guinot). Creuament de mirades: l’Anna recorda un Fabio de trenta-quaranta anys de la seva visita a Corpa durant el 2009 i el Fabio veu una estrangera sense wawa. Finalment...

- Fabio?

Sí!! Són ells!! L’Anna descobreix que l’Abraham tenia raó (en Fabio ronda més la cinquantena llarga que la trentena) i en Fabio descobreix que qui porta la wawa és l’Abraham.
A partir d’aquí, rebem una càlida acollida que alleugereix molt el pes de l’equipatge i el cansament acumulat. Visca!! Ja som a Bolívia i la nostra experiència de voluntariat comença a bategar amb molta alegria.

Agafem el carro (cotxe) ple a vessar, i ens dirigim a la Comunitat Iturralde, situada a l’Alto. Aquesta serà la nostra segona llar: una habitació on poder venir de tant en tant, per respirar ambient urbà i gaudir de comoditats com una dutxa, internet i una fantàstica rentadora. Comencem a intuir que segurament serà el lloc on hi passarem els caps de setmana (reconvertits a dilluns i dimarts) perquè els dissabtes i diumenges són els dies de més feina a l’Hospital de Corpa.

Us presentem la comunitat dels jesuïtes que viuen a El Alto però també a Corpa: el rector de la parròquia de Corpa i responsable de la nostra vinguda a Corpa és en Fabio. Un italià simpatiquíssim molt amant del cafè. El Fredy, un jesuïta bolivià que inicialment anomenava Guido al pobre Guinot. El Coco: també bolivià i “aspirant” a jesuïta. Aviat serà destinat a alguna altra zona. I finalment el Mariano Alique, jesuïta espanyol molt trempat que supera els 80 anys i les seves pintures de coralls superen el miler.

Així com en Fabio i el Coco van i vénen, el Mariano és molt més a Corpa i el Fredy a El Alto.

Dijous 4 de novembre de 2010

A la tarda marxem cap a Corpa per conèixer el que serà casa nostra. Hi anem amb la panxa molt plena, perquè a l’hora del almuerzo...

Doña Sònia (la cholita que cuina i fa les tasques domèstiques a la comunitat Iturralde) havia preparat una almuerzo boníssim. A casa, només hi érem nosaltres (en Fabio i en Fredy havíen passat el matí fora i el Coco era a Corpa). Pensant que no ha de venir ningú més, comencem a dinar contents i feliços, quan just després d’acabar-nos l’última cullerada de sopa, arriben el Fabio, la Irene i en Fredy:

- Vengan, vamos juntos a almorzar fuera.

Doncs apali! Marxem a dinar a fora a corre cuita i deixem a Doña Sònia amb la cullera a la mà.
L’arribada a Corpa és al vespre. Coneixem a Doña Bertrana (la Doña Sònia de Corpa) i a Doña Oti (infermera de l’hospital). Ens ensenyen casa nostra: l’habitació número 10 de les dependències de la parròquia. Situada paret per paret de la cuina, i veïna d’una altra habitació (la número 9) que encara és buida.

Terra amb llistons de fusta, parets pintades de color groc, i un bany molt senzill que l’endemà intentem deixar com a nou per començar-nos a fer l’espai més nostre.

Dissabte 6 de novembre de 2010

Estrena a l’hospital després d’un dia que dediquem a arreglar l’habitació, a deixar-nos prendre el pèl en comprar una ampolla d’aigua i a fer un tomb per Corpa.

De bon matí anem cap a l’hospital. L’Anna acompanya el passe de visita i comença a fer un primer tast d’una realitat mèdica absolutament diferent a la que ha conegut fins ara. Canvien els pacients i la manera de viure la malaltia, les patologies (aquí molt més evolucionades i colpidores), la disponibilitat de fàrmacs i infraestructures... També canvia l’acompanyament al familiar malalt, la lògica amb què funciona tot plegat...

És hora de començar a aprendre a treballar i acompanyar de nou i sembla que el primer pas passa per fer ecografies. Visca!!

L’Abraham inicia el dia a l’administració, ocupant-se especialment d’en Guinot, d’uns cartells que cal fer per l’acreditació que l’hospital espera passar el 25 de novembre (esdevenint un centre de segon nivell) i fent algunes fotocòpies.
A l’Abraham li espera un munt de feina!! Organitzar el que és desordre i més desordre... no serà gens fàcil!

Diumenge 7 de novembre de 2010-11-09

Matí de més ecografies i visites per l’Anna i més fotocòpies per l’Abraham. Matí de descans i nous aprenentatges pel Guinot (que ben aviat recorrerà l’altiplà de quatre grapes).
Al vespre, baixem cap a la Paz on avui hem fet quatre gestions al matí, per acabar passant la tarda a l’Alto on seguim generant més i més hematies, mentre us deixem aquestes “quatre” ratlles de novetats.

Fins a la propera, una forta abraçada de part dels tres!!

Estrenem bloc!

Benvinguts!!

Avui 1 de novembre del 2010, quan en Guinot celebra el seu primer sant i un dia abans d'agafar una cadena d'avions que l'acabaran portant cap a Bolívia, iniciem aquest bloc.

Visca!!

Estem molt contents de trobar una eina senzilla que ens ajudi a compartir un xic més de prop les peripècies que tots plegats anirem vivint durant aquests dos anys.

Il·lusionats per iniciar l'aventura, us convidem a visitar i fer créixer el bloc sempre que en tingueu ganes! Nosaltres ho anirem fent en la mesura que anem trobant l'oportunitat de fer-ho.

Som-hi!!