Dies de regal i ciència a Copacabana

Aquesta entrada al bloc la fem des de Copacabana, un poblet turístic que està situat a la vora del Llac Titicaca. És el trampolí de la part boliviana del llac, des d’on surten diàriament moltes barquetes per anar a visitar La Isla del Sol i altres petites illes paradisíaques que valen molt la pena.

I què hi fem a Copacabana?

Doncs el cas és que durant un parell de dies s’hi celebra un CAI (consulta y análisis interno, segons l’Anna i comité de anàlisis de Información segons la resta del món) de tots els indicadors i dades que a nivell d’atenció i cobertures presenten  els centres de salut de la red 9. A la red 9 hi pertany el municipi de Jesús de Machaca i 6 municipis més: Laja, Tiawanaco, Taraco, Guaqui, Desaguadero i San Andrés de Machaca.

Doncs bé, aquesta trobada pretén fer un anàlisi inacabable d’un munt de números del primer mig any del 2012, i enmig de tantes taules i gràfiques, han demanat a l’Anna que faci una xerrada de formació sobre un tema obstètric.

Jallalla la ciència, que ens regala una escapadeta a un hotelet calentó i amb wi-fi a la vora del llac! En Guinot està ben content d’anar a “Copabana”, i és per això que de bon matí es desperta saltant com un gínjol, i recordant-nos sovint: -“en Guinot Copabana”.

Els pares però, l’avisem de que per arribar-hi hem de fer un llarg camí que ens faci passar per un tros del Perú; i agafar quatre movilidades diferents.

Ingenus els pares! Com si no fes un any i mig que viuen a Bolívia!

En sortir de Corpa, cap movilidad a l’horitzó, i per no agafar fred palplantats al pilar, comencem el camí cap a Guaqui a peu. Al cap de poca estona, passa un cotxe particular amb bolqueta i amablement ens acompanya un tros de camí. Seguim a peu. Arribem a Yauricorahua, i en passar per la plaça del poble, un home saluda a la doctorcita:

-          Buen día doctora. ¿Cómo por aquí?

-          Buen día, hermano. De camino a Guaqui.

-          Esta movilidad que está recogiendo la leche, les puede llevar.

Tal dit, tal fet. Acompanyem el recollidor de la llet, que va omplint unes lleteres com les dels clics de playmobil però molt grans (amb capacitat per a 50l) i de veritat. Així, passem per Kassa Santa Rosa i finalment arribem a Guaqui.

De Guaqui a Desaguadero en un Caldina veloç (però aquesta vegada segur). Al Desaguadero creuem la frontera amb el Perú i canviem bolivians per soles. Després d’esperar una estona a que s’ompli la movilidad, ens arribem  fins a Yunguyo. De Yunguyo a Kassani (la frontera amb Bolívia) xino-xano. I de Kassani a Copacabana.

Han sigut un dia i mig de desconnexió  en els que hem passejat, hem menjat molt bé (especialment en Guinot), hem passejat amb patí pel llac i també fer formació obstètrica.

Esperem poder tornar a donar notícies aviat.

Parina

Hem començat juliol amb un esdeveniment ben bonic. L’auxiliar d’infermeria de la comunitat de Parina, la Ninfa, va convidar-nos el dia 2 a la rututxa del seu fill d’un any, en Jeremy. Va fer-nos molta il·lusió, ja que malgrat no veure’ns massa amb la Ninfa, sempre ens hem entès molt bé i vam poder fer-li el seguiment de l’embaràs i atendre el naixement d’en Jeremy.

Després de dinar vam carregar l’ambulància de Corpa (érem 16 en total) i ens vam encaminar cap a Parina. Era una mala tarda per fer-se mal, ja que vam deixar l’hospital buit i amb una ambulància, però sense gasolina ni xofer. Per sort no tenim notícia de cap emergència aquella tarda.

Parina és una comunitat enmig de la pampa. Queda una mica aïllada per un riu que quan creix la deixa bastants mesos incomunicada, ja que només es pot creuar a peu. Per sort ja ha baixat el cabal i l’ambulància va passar sense problemes.  Només arribar la pampa va convidar-nos a improvisar un parell de porteries i fer un partidet de futbol. Molt entranyable tot plegat, ja que tothom va animar-s’hi i va ser divertit.

Més endavant, van convidar-nos a entrar a una saleta a on es faria la rututxa. La rututxa és una cerimònia que es fa a tot el país. Consisteix en el primer tall de cabells d’una criatura. La mare amb l’infant es posen en un awayo estes a terra enmig d’un cercle de convidats. Llavors el padrí o padrina fa el corresponent discurs solemne (en aquest cas la padrina era la doctora Irene). Després obre una ampolla de cervesa (suposem que en altres indrets deu ser chicha) i havent “challat” les quatre cantonades de l’awayo se’n beu un got. A continuació agafa unes tisores i talla uns quants cabells. Finalment posa els cabells i una quantitat de diners en un plat amagat dins d’un mocador. Havent fet això, serveix un got perquè cada un dels presents faci el mateix. Al final de tot, l’infant acaba pelat i el plat ple de diners. El padrí/na recompta la quantitat de diners dipositada per tothom i l’arrodoneix.

Però ens hem avançat una mica, ja que abans de la rututxa els de la casa serveixen uns plats ben plens a cada convidat. En el nostre cas ens van servir una sopa de llama boníssima, amb un tros de carn ben gran. La veritat és que costava una mica d’acabar el plat. Per més Inri, a en Guinot li van servir també un plat, i pobre vailet, ja va fer esforços i mira que és de vida, però el vam haver d’ajudar. Una vegada acabats els plats ens fan arribar un altre tros immens de llama a la brasa amb quatre-centes patates, oca, enciam, ceba, postre. Aquí ja vam demanar que no en portessin per a en Guinot. I nosaltres sense una bosseta! Greu error! Quan preveus que aniràs a un lloc on no podràs acabar-te el menjar, és bàsic portar una bosseta de plàstic, ja que no es veu gens malament que t’ho emportis per més tard. Així que ens vam menjar la llama a la llama i l’amanida, però vam repartir les nostres patates a les persones previsores que sí havien portat bosseta. Durant tot el menjar en Guinot anava demanant d’anar al lavabo, però era tant lluny de la casa que quan hi arribàvem ja no li quedaven ganes de res. Val a dir que la letrina tirava una mica enrere. Així que vam aconseguir l’objectiu de camí entre la casa i la letrina, adobant bé el camp, esperant que el sol de l’altiplà ben aviat ho deixés ben sec.

El moment més especial, no obstant va ser quan la mare de la Ninfa va demanar-nos de ser els padrins de bateig del Jeremy. Va fer-nos molta il·lusió. Vam dir-li que si el bateig era el 2012 ens agradaria molt ser els padrins, més tard ja se’ns complicava la logística del bateig. Bé, la idea era aquesta, les paraules potser un xic diferents.

Així, ben contents vam tornar tots cap a Corpa on ens hi esperava en Bartolo, que ens ha fet una visita d’una setmana aprofitant les vacances que fan a l’escola dels Yungas, on viu ara. Potser en una propera entrada us explicarem com és la zona dels Yungas, ja que hi ha possibilitats d’acabar el mes de juliol per aquelles terres selvàtiques. Així doncs, fins la propera