Ja veieu que la constància de publicació al bloc fa alts i baixos, i això que estem en un dels moments més àlgids des que som a Bolívia. Ja fa més de tres mesos que som quatre a la família! Teníem un concurs engegat per endevinar el nom del germanet d’en Guinot, però si ho allarguem massa, potser sabreu el seu nom el dia del seu casament!
Això sí, pels amants dels concursos ben fets, només la darrera pista:
Un homòleg seu va passar a la història per la netedat de les seves mans.
Mentre penseu en la solució, ho aprofitem per desitjar-vos unes molt bones festes de Nadal (les que hem passat i les de l’any que ve, que no sigui dit!) i que aquest 2012 que ja hem estrenat, sigui ben ple de tot allò que espereu.
La veritat és que nosaltres hem acabat el 2011 i iniciat el 2012 immersos en una felicitat gegantina per dos motius: perquè el petit Ponç és amb nosaltres des de la nit del divendres 2 de desembre, i perquè del 20 de desembre al 4 de gener hem estat fantàsticament ben acompanyats per l’àvia Conxita i l’avi Xevi.
Del naixement d’en Ponç us en podríem explicar infinitat de detalls i a tots ells hi hauríeu d’afegir un munt d’emocions i sentiments impossibles d’expressar. Us deixem amb una breu pinzellada de l’experiència, perquè la seva arribada serà sens dubte un dels punts més forts de la nostra estada a Bolívia i també de la nostra vida.
En Ponç ha nascut a casa, a Corpa; després d’una recerca activa de possibles hospitals de La Paz que ens va deixar el sentiment de que si el part es preveia sense complicacions... com a casa enlloc!
I ja que l’arribada d’en Ponç podia ser casolana, vam voler descobrir quines avantatges presenta el fet de tenir un part a l’aigua. No es tractava d’un estudi a nivell professional, ni del desig de posar en qüestió totes les creences que aquí a l’altiplà acompanyen un part. En aquest sentit, hem estat una mica agosarats i sense voler faltar al respecte de les persones que ens acompanyen hem desafiat el sobreparto: una terrible malaltia que poden patir les noies que acaben de parir si durant el primer mes del post part toquen aigua, passen fred, s’exposen a la llum, caminen o mengen alguna cosa que no sigui sopa de parto (una sopa sense sal amb chuño, orenga, charque de llama i si hi ha sort una mica d’arròs).
Així que ben xirois vàrem comprar una piscina inflable per tal d’omplir-la d’aigua calenta en el moment oportú. L’emoció del gran moment que ens esperava no va deixar-nos veure uns quants petits detalls que no vam tenir en compte o vam minimitzar:
a) La piscina té una capacitat de 666 litres.
b) El terra de la nostra habitació no resisteix tant de pes i té el perill d’enfonsar-se mig metre.
c) L’escalfador d’aigua elèctric escalfa només 30 litres cada mitja hora.
d) Omplir aquesta quantitat amb aixetes de baixa intensitat suposa una bona estona.
e) Un part (especialment si no és el primer i per sort) no acostuma a trigar unes 50 hores
f) Quan una persona (generalment noia) està de part, el desig innat no és el de carregar aigua, sinó més aviat el d’expulsar-la.
g) Una piscina plena d’aigua calenta és relaxant, però també rellisca!
h) Un escalfador elèctric posat directament a l’aigua (no sé si coneixeu l’inventillo, a nosaltres ens en van regalar un) té el perill de passar la corrent, ja que l’aigua és bona conductora.
i) En cas que l’opció per escalfar aigua sigui el d’escalfar olles a la mateixa habitació, cal que estigui ben ventilat, ja que en cas contrari la combustió allibera monòxid de carboni i resulta que aquest gas no és massa sà.
j) L’altiplà es troba a 4.000 metres i en època de pluges no ve de gust trobar-se en una habitació ventilada.
k) En època de pluges sovint hi ha restriccions, tant d’aigua com de llum.
Amb tots aquests elements podeu fer tantes hipòtesis com imagineu (alguna d’elles encertades!) i per tant, la realitat és que a mitja tarda del dia 2 de desembre pujàvem a l’hospital on hi ha una magnifica banyera (capacitat d’uns 30 litres, amb aixeta d’aigua calenta incorporada, amb agafadors per fer força i no relliscar i encara més, incorporada en un ambient hospitalari ple de recursos mèdics, tant humans com materials).
Cap al vespre teníem en Guinot dormint a una habitació de l’hospital propera a la banyera. A l’habitació de la banyera ens trobàvem nosaltres tres (Anna, Ponç i Abraham) juntament amb la Magna, infermera amb qui ens hem entès molt i que estava embarassada d’unes 34 setmanes. A tres quarts d’onze del vespre treia el cap en Ponç, amb molt bon color (malgrat tot el greix blanquinós que el cobria) i sense ni un pèl de tonto (quina diferència amb les melenes dels nens d’aquí quan neixen!).
A les dotze de la nit, en Guinot es despertava i coneixia el seu germà (moment tendre on els hi hagi!). Al cap d’uns minuts, tots quatre menjàvem (en Ponç començava a comprovar que cal esforçar-se si un té tant bona gana com ell), i els altres tres menjàvem la sopa de parto especial de l’Anna (una sopa de pollastre boníssima! I amb sal!).
Quinze hores més tard ens van donar l’alta i l’ambulància ens acompanyava fins a la porta de casa (no hi ha ni 200 metres!). Malgrat això, la recuperació de l’Anna ha sigut tremendament ràpida (avantatges de la manca d’anestèsia creiem).
En fi, ja som una família de quatre, mal dormida, però molt ben avinguda. Fins a la propera!!
