Plantados

Nit de l’onze de febrer.

Just acabant de sopar ens avisen que han trucat des de Titicani Tacaca perquè una noia està de part. Com que en Ponciano el nou el xofer de l’ambulància ha sortit a la Paz, ens ha deixat les claus de l’ambulància i l’Anna podria intentar conduir fins a Tacaca.

La pluja constant de les darreres setmanes però, fa que els camins de terra siguin un fangar en algunes zones i la Oti ens avisa que conduir l’ambulància fins a la casa de la partera no serà fàcil. De fet, la pacient no viu al poble de Tacaca, sinó al bell mig de la pampa que queda pels voltants. Entre que de nou la pluja torna a caure, que l’Oti i la Cleo no ho veuen clar i que l’Anna arrufa el nas, l’Abraham, amb la seva experiència, s’ofereix a conduir i en Bartolo a parar l’orella per si en Guinot es desperta mentre som fora.

Mentre enllestim el material que necessitem i el carreguem a l’ambulància, en Nilton s’afegeix a l’expedició i la Cleo truca al mòbil del Ponciano per si casualment ja ha tornat a Corpa.

Mentrestant, a l’hospital hi ha moviment: en Fabio acompanya a una parella que ha vingut des de la Paz per instal·lar un munt de cortines pels consultoris, la sala d’emergències, d’injectables, de raigs X i la sala de parts. Per uns instants, en Fabio deixa penjada a la parella de les cortines i ens ajuda a col·locar la tracció a les quatre rodes de l’ambulància mentre ens desitja sort.

Amb pocs minuts ja som dalt de l’ambulància a punt d’arrencar. L’Abraham al volant, en Nilton de copilot i la Cleo i jo a la part del darrera. Just quan ja engeguem sona el mòbil de la Cleo: és en Ponciano! Es veu que al final no ha sortit a la Paz i ja és de camí cap a l’Hospital per agafar l’ambulància.

Canvi de xofer! L’Abraham salta del volant i arrenquem direcció a Tacaca. Uns deu minuts separen el poble de Titicani Tacaca de Corpa, i ben aviat ja agafem el trencall que surt en direcció a la pampa. És negra nit i per sort la pluja ja no ens acompanya. Anem fent via, quan la Cleo comença a insinuar que a fora tot es veu igual i que li sembla que s’està desorientant una mica. Sona el seu mòbil. Té una conversa breu amb algú i quan penja ens diu que ens hem passat de llarg la casa de la partera.

Més endavant sabrem que qui hi ha a l’altra banda del “fil” és la doctora Irene des de la Paz, que ha rebut la trucada de la família de la noia que està de part, dient-li que han vist com una ambulància passava de llarg de casa seva.

Aturem l’ambulància. La Cleo i jo baixem, i reculem un tros de camí tot intentant identificar la tènue llumeta que al bell mig de la pampa, ens indiqui la casa que busquem. Sembla impossible orientar-se en un paratge esquitxat d’espurnes dèbils de llum...però sembla que la Cleo ho aconsegueix i senyala amb el dit una llumeta llunyana.

Tombem el cap per veure com l’ambulància dóna la volta per tornar enrere. Ostres!! No es mou! La Cleo em diu: -¡se ha plantado!

No l’entenc. Ho repeteix:- ¡Se ha plantado!

Ens hi apropem i començo a veure per on va la cosa: l’ambulància està travessada al mig del camí amb les dues rodes de darrera enfonsades en un forat profund de fang que hi ha a la cuneta. Vaja!! Impossible de moure, en Ponciano i en Nilton es lamenten mentre baixen per comprovar que caldrà molta traça i una bona estona per desenterrar les rodes i fer moure l’ambulància.

Ens separem. En Ponciano i en Nilton es disposen a assistir a l’ambulància mentre la Cleo i jo ens encaminem cap a la casa carregant la pesada caixa de material indispensable per assistir un part i fer les primeres cures i una bossa amb la roba que pot necessitar el nounat.

Quan devem portar uns deu minuts caminant sota la llum de les tímides estrelles que es deixen entreveure rere els núvols, apareix del no res un noi caminant per la pampa. Amb la Cleo parlen en aimara. Sembla ser un familiar de la partera que ens ha sortit a buscar en veure que l’ambulància passava de llarg de la casa. Ens explica que des de la casa han fet una foguera perquè poguéssim veure’ls sense problemes. Glups!

Amb parsimònia. Molta parsimònia... ens acompanya tot creuant la pampa. Sense indicar-nos el camí, el xicot de poques paraules tan sols camina darrera nostre. Em costa d’entendre la poca iniciativa i em desespera una mica. Que no ens venia a buscar per portar-nos ràpid fins a la casa?

Molt per aprendre del tarannà aimara i de Bolívia...

La caixa pesa i sota la indiferent mirada del noi, amb la Cleo ens anem fent torns per caminar amb lleugeresa. Ben bé al cap de mitja hora llarga, arribem a un grupet de cases d’adobe encapçalat per una foguera testimonial que està acabant de consumir-se. Entrem en una de les cabanes i allí ens hi esperen totes les dones de la família que acompanyen a l‘Eva Pastora, la noia que està de part de la seva tercera criatura.

La conversa és majoritàriament en aimara, i com que les classes que hem començat a fer a primera hora del matí amb en Fabio encara no donen per massa, espero a que la Cleo em vagi fent petites traduccions per situar-me. Sembla que l’Eva ha trencat aigües a les sis de la tarda. La valoro, i el resultat és que encara ens queda tot el treball de part per anar fent. Preguntem pel color de les aigües i sembla que han estat clares.

Comuniquem a totes les dones de la família que el part no serà fins l’endemà i que si els hi va bé, intentarem arribar fins a Corpa quan aconseguim desplantar l’ambulància. Tal dit, tal fet. Una de les dones que ens acompanya (sembla que la cunyada de l’Eva) ordena al noi que ens ha vingut a buscar que vagi amb pales i eines a ajudar a desencallar l’ambulància.

Nosaltres seiem en un dels llits de l’habitacioneta tot alternant silencis amb petits diàlegs aimares. Deuen ser passades les deu de la nit, quan entren a l’habitació quatre noiets d’entre deu i cinc anys. Encuriosits, em miren i remiren des de sota les viseres de les seves gorres. Parlem i somriem una estona, fins que de nou, sona el mòbil de la Cleo. És en Fabio que s’interessa per saber com ens va tot. La Cleo li diu que som a casa la partera però que l’ambulància se ha plantado.

En Fabio diu que surt amb el seu cotxe a buscar-nos i nosaltres decidim sortir amb l’Eva cap al camí principal per reunir-nos amb ell.

Són moltes les coses que anem descobrint en aquest racó de Bolívia. Com es viu la vida (des del més quotidià al que nosaltres ens pot semblar més essencial), com són les relacions humanes, com canvien els valors personals i socials... Pel que fa al moment del part, són moltes les tradicions i les creences que l’envolten. Per a mi és un repte conèixer-les i aprendre a respectar-les per saber-me apropar a les pacients i les seves famílies. Vet aquí alguns dels trets que us en puc desgranar:

El part es viu a casa al costat de la parella en algunes ocasions, i normalment al costat de la mare, la sogra i les altres dones i nenes de la família. Durant els dolors de part es cremen essències diverses i la futura mare beu sovint matecitos o menja sopa amb chuño i orenga. S’intenta escalfar l’habitacioneta amb alguna estufa o font de calor i les hores passen entre l’espera i els silencis. En el moment del part, la partera es tapa amb una pila de mantes i no es treu mai la roba. Pareix estirada, asseguda, de genolls o a la gatzoneta. Quan neix la criatura mai es posa en contacte amb la mare, sinó que l’abriguen i la tapen (del tot!). No serà fins que la mare hagi deslliurat la placenta,s’hagi canviat la roba i hagi menjat en abundància, que agafarà el seu fill. La placenta sempre s’entrega a la família, que l’enterrarà.

Aquí com a Barcelona, quan una mare no pareix a casa sinó que va a l’hospital es prepara una canastreta, però enlloc d’omplir-la de robeta, cremes, bolquers i compreses s’agafa un awayo i s’omple de mantes, chuño, costelles de porc o de vaca, papes i orenga.

Tornem però a la pampa de Tacaca; on amb l’Eva, la Cleo, dos dels noiets que hi havia a la casa i un gos curiós, refem el camí per trobar-nos amb en Fabio. Al cap d’una estona, torna a sonar el mòbil de la Cleo. Resulta que tot venint, en Fabio també s’ha quedat plantat en un tram del camí principal que va de Corpa a Titicani Tacaca. Vaja, realment com estan els camins!!

Un cop arribem al camí principal (un tros més endavant d’on s’ha quedat l’ambulància) la Cleo, l’Eva i el gos es queden a la vora del camí i jo reculo per intentar ajudar al Ponciano, al Nilton i al noi de la casa. Penso que seguim de sort: segueix sense ploure i fins i tot es deixa veure la lluna, una bona aliada per intentar esquivar els bassals del camí. Quan fa uns cinc minuts que camino, em creuo amb una cholita velleta acompanyada de quatre noiets. Increïble!! Com pot ser que a les dotze de la nit els camins enfangats siguin plens de nens i velletes? Em pregunten per la hermana que está de parto i els hi indico que és un tros de camí més endavant. Curiosament la velleta segueix sola camí enllà, mentre els nens m’acompanyen per anar a treure l’ambulància del forat. Més tard sabré... que la velleta és la mare de l’Eva.

Arribem a l’ambulància. Segueix creuada al camí. En Ponciano suat i enfangat fins al capdamunt treballa amb un gat per alçar les rodes, amb una pala i unes alicates. En Nilton i el noi de la casa s’ho miren i animen!!

No és fàcil treure del fang un cotxe pesat i gros com l’ambulància. Aprenc que hi ha tota una metodologia per aconseguir-ho: alçar les rodes enfonsades amb el gat, treure el fang cavant amb la pala, posar pedres ben grosses i palles a sota per evitar que rellisquin, i finalment creuar els dits i donar gas a fons.

Intentem posar-nos al servei del que pugui necessitar en Ponciano. Ens diu:

-¡Pajas, necesito pajas!

El voral del camí és ple de paja brava i amb entusiasme m’acosto a un matoll per arrencar-ne un bon manat. Ostres!! Impossible, com punxa!! Amb guants i tot veig les estrelles i després d’un gran esforç només aconsegueixo aportar tres tristes herbetes al forat que fan riure al Ponciano; perquè immediatament després un dels noiets de sis o set anys que hem trobat pel camí aporta un feix immens de palla.

-¡Piedras! Tráiganme piedras!

Tot baixant un tros més enllà del camí trobem pedres grans i llises òptimes per no empitjorar les coses rebentant una roda. Ara sí, sembla que ja està tot apunt. En Ponciano puja al volant, mentre des de baix tots l’acompanyem amb crits d’ànim.

Visca! Ho aconsegueix! L’ambulància torna a rodar, i un cop hi pugem tots ens arribem fins al punt del camí on ens esperen la Cleo, l’Eva i la seva mare. Mentre ens acomiadem dels nens que contents se’n van cap a casa, a la part de davant del camí, es dibuixa una silueta humana que s’apropa cap a l’ambulància portant un pic en una mà. És en Fabio que venia a rescatar-nos!! Pobre Fabio, quan veu que qui condueix l’ambulància no és l’Abraham, sinó en Ponciano. Ell havia sortit de Corpa pensant que havia d’ajudar a sortir del fang a dos catalanets acabats d’arribar a Bolívia.

De nou reprenem el camí cap a Corpa, amb el primer objectiu de desplantar el cotxe d’en Fabio. Quan arribem a l’indret ens posem les mans al cap davant el panorama: una de les rodes del davant està colgada en un perfecte forat fet per la mà de l’home, i la roda de darrera del costat oposat està suspesa a l’aire.

Pugem al maleter per fer contrapès i intentar que les dues rodes del darrera toquin al terra. Impossible. Ni modo! A força de braços i entre tots, alcem la roda de davant que s’ha enfonsat i... victòria!! Movem el cotxe i el retornem a terra ferma. D’aquí cap a Corpa ja només queda un sospir. Arribem a l’hospital, i en un tres i no res internem a l’Eva, que l’endemà a primera hora del matí, tindrà entre els seus braços a una petita boliviana preciosa.

Setmana del 15 al 21 de febrer

Ha estat la setmana més plena de parts des que som a Corpa. Estem contents perquè tret d’una parella que vam haver de derivar a La Paz perquè la mare havia trencat la bossa i la criatura volia sortir amb la mà per davant, la resta han anat molt bé i no ha calgut fer cap fòrceps sense anestèsia. Poder oferir anestèsia en instrumentar un part complicat i engegar la cirurgia, segueix sent l’assignatura pendent que ens agradaria resoldre aviat!

Qui sap si aviat podrem començar a establir llaços amb equips de cirurgia de El Alto, per programar operacions mensualment, i algun dia a la llarga... disposar d’anestesista localitzable! Seguirem somniant... per avançar i no quedar-nos plantats!

Una abraçada molt i molt forta a tots, des de l’altiplà bolivià.