El retorn del senyor ruc

Teniu raó alguns de vosaltres que ens heu comentat que cada cop que obríeu el bloc per veure si l’havíem actualitzat us apareixia un senyor amb dos caps.
La veritat és que potser no calia deixar-vos un mes llarg amb les imatges més impactants de les primeres cirurgies. És veritat que n’hem fet més (finalment vam operar quatre persones més el dia 21 de maig), però no patiu que no en tenim imatges.

Així doncs avui ens agradaria compartir una de les alegries grans (sobretot pel Guinot) de les darreres setmanes. Fa gairebé dos mesos, va desaparèixer misteriosament el company de pupitre d’en Guinot.

Evidentment va ser tot un trasbals i nosaltres vam fer tot el possible per trobar-lo. Com explicar a un infant de tant tendra edat que el seu company de jocs podia haver-se transformat en unes formoses salsitxes? Sí família, el preciós ruquet al qual cada dia des de fa molt de temps anem a donar-li les pells de les fruïtes que el Guinot pren per berenar, havia desaparegut. Ens temíem el pitjor. Vam indagar si havien obert algun cementiri per la zona feia poc, perquè en cas de ser així la incertesa hagués sigut insuportable. Per la zona a on som, ens han explicat que la tradició quan s’inaugura un cementiri és d’enterrar-hi primer un ase viu, ja que la terra té fam. Amb l’escàndol que fa l’ase, sembla que la terra es sacia i llavors ja no reclama tants morts. De fet, en el darrer cementiri que es va obrir a Corpa, el Mallku responsable de la comunitat aquell any, es va negar a seguir la tradició i no hi va enterrar cap bestiola i diuen que aquell any va morir molta gent. En tot cas, però, no hem tingut notícia de cap nou cementiri, pel que aquesta no ha sigut la fi del nostre amic.

Resulta doncs, que ara fa un parell de setmanes, quan ja ho donàvem tot per perdut, que ha reaparegut el ruquet al mateix lloc de sempre. No podeu imaginar l’alegria d’en Guinot, que és un fan incondicional dels rucs i dels seus pares (no s’hi val de fer la broma fàcil). D’aquesta manera hem tornat a la rutina d’anar-lo a trobar després de berenar i al menjador tothom guarda les pells de fruita, en detriment del pobre chanchito de doña Beltrana que havia estat el principal beneficiat de la desaparició del senyor ruc.

Us deixem amb una imatge del retrobament.