Morenada

Els més observadors haureu notat que hem trigat una mica més de l’habitual a donar notícies. Segurament a partir d’ara les nostres cròniques s’espaiaran una mica més, ja que hem decidit de no venir tant a El Alto per poder estar una mica més de temps per Corpa.

Dimecres 24 de novembre va arribar a Corpa en Bartolo, un barceloní nascut a la Ronda del Guinardó número 32, un 22 de gener de fa una cinquantena d’anys. Aquí, tothom el confon pel Pajla (en Xavier Albó) perquè com ell, és alt, calb i amb barba blanca.

En Bartolo ha voltat molt de món hi ha viscut a països com Angola, Nicaragua i El Salvador. Sembla que serà per aquí un o dos anys, i a més a més de compartir amb ell moltes coincidències, compartim veïnatge. Des que ha arribat, no ha parat de fer tota mena de tasques de fusteria per tot arreu: arregla finestres, ha instal·lat uns estenedors al jardí on hi pengem la bugada i ens ha fabricat unes fantàstics porticons de fusta que evitaran que cada matí ens despertem a quarts de sis del matí quan despunta el dia. A més s’ha estat un dia sencer arreglant-nos la porta d’entrada de la nostra habitació Moltes gràcies Bartolo! La veritat és que ens entenem molt bé i només hi ha un joc al qual no podem jugar amb ell (vice-vice, presi-presi).

Aquesta setmana a Corpa ha estat festa grossa per celebrar la Concepció de Maria. Bé... a la Verge no sembla que li facin grans devocions, en canvi sí que li fan a la Paceña (la cervesa boliviana). El cert és que aquí tot es viu a l’extrem: si fan festa, ballen i beuen tres dies seguits sense interrupcions. Només els ruixats que han anat descarregant aquests dies han gosat aturar una mica la moguda.

La celebració va començar dimarts dia set: de bon matí a la plaça més gran del poble les parades de la fira s’hi començaven a fer un lloc. S’hi podia trobar de tot: llames, porquets, roba, sabates, menjars de tota mena... i atraccions i tot! Llits elàstics per saltar i saltar, uns cotxes de pedals divertidíssims, quads i motos petites...

A l’altra plaça de Corpa, més cèntrica però també més petita, hi construeixen unes grades perquè les autoritats vegin des del lloc d’honor la gran desfilada que diverses comparses del municipi oferiran tot ballant la Morenada.

La Morenada és un ball típic de la regió d’Oruro però que és popular a tot el país. És un ball típic de carnestoltes i els nois ballen amb màscares, moltes d’elles simbolitzant el patró que esclavitza a la població (home blanc amb barba llarga). Les noies ballen amb els vestits típics de les cholites: pollera, manta i barret (a la Paz el barret és de bombí). Tots porten a les mans unes matraques que fan molt soroll i constantment hi ha algú que va tirant petards. Hi havia moltes persones i agrupacions que ballaven. Evidentment, també hi era la secció de l’Hospital de Corpa. En aquest punt us demanaríem que si encara no heu vist les “IMATGES DE LA MORENADA 1,2 i 3” , pareu tot seguit de llegir i us les mireu.

Quina sorpresa oi? Un cop vistes les imatges s’entén un xic millor la idiosincràsia del ball, de la cultura i del país. Quin salero!

Narrem tot seguit com ho hem viscut des de Corpa, l’Anna, en Guinot i l’Abraham, que va quedar captivat profundament per una cholita en particular. Comencem per la narració de l’Abraham. Com a bon bolivià, esperava amb candeletes que arribés el moment del ball. Havia viscut amb il·lusió els preparatius i assajos dels dies anteriors. Aquell matí va estar molt amb en Guinot explicant-li el què els esperava. Gràcies a la mare, la família s’ha integrat una mica més al poble de Corpa.

Durant el matí va arribar un tècnic de l’empresa elèctrica per arreglar un pal de la llum que havia caigut un parell de dies abans i que havia deixat sense llum el bloc a on som. Per sort, en Fabio havia fet un “empalme” amb el seu bloc i només vam estar un dia sense llum. Perdoneu que talli el relat de la morenada, però és que és interessant el detall d’aquest operari que venia des de la Paz per aixecar el pal elèctric i tot el material que portava eren unes tenalles. Un cop va arribar va decidir que l’havien d’ajudar tant sí com no els usuaris que s’havien quedat sense llum (aquí totes les responsabilitats són compartides). Per tant una persona de la Parròquia i una persona del Cetha (la institució veïna) van treballar amb ell per arreglar-ho. Era curiós veure el pobre Bartolo cavant i el noi del Cetha traient la terra mentre l’operari de l’empresa elèctrica els anava donant indicacions i ànims. En tot cas, aquest fet va endarrerir la instal·lació d’uns porticons al sostre de la nostra habitació que per comptes de fer-se al matí, vam fer-ho a la tarda. Això va suposar que el pobre Guinot no acluqués ull degut l’interès que hi posava en tot el procés. Va posar-se a dormir a tres quarts de cinc, només un quart d’hora abans de la gran estrena. L’Abraham es mossegava les ungles. No volia perdre’s l’entrada triomfal de l’Anna, mentre se li queia el barret i se li escapava la matraca contra alguna de les autoritats del poble (cosa que finalment i contra tot pronòstic no va passar). Però també calia que en Guinot dormís una mica i després berenés. Com ens ho podíem fer? Ens perdríem el moment estel·lar de l’Anna! Així l’Abraham va deixar en Guinot dormint tot sol a l’habitació (quin mal pare!) per anar corrent a la plaça. En arribar-hi hi havia una formació que semblava que fessin algun ball sincronitzat, ja que tots anaven a una. Tornada cap a l’habitació i tornada cap a la plaça. Tot això corrent a 4.000 metres d’alçada. Rebufa! Després a resseguir totes les formacions de ballarins fins a la última, gairebé a l’entrada del poble, a on em trobo la de l’hospital i puc parlar una mica amb l’Anna. Un cop vist que no arribaran a la plaça fins ben bé una hora més tard, ens acomiadem i torno amb en Guinot. Finalment vam poder assaborir la festa amb en Guinot dormit i berenat.

Per a l’Anna, més enllà d’intentar moure’s amb la gràcia d’un espantaocells, la possibilitat de ballar la Morenada i esdevenir cholita per unes hores, ha estat un pas més per comprendre de més a prop un nou fragment de la realitat de bolivians i bolivianes.

Dos assajos: un primer a la sala d’espera de l’hospital on no hi van faltar la música a tot volum, les cerveses i els parlaments; i un segon més informal en un dels consultoris. Cal fer una menció especial a la paciència infinita de la doctora Dèlia. És ella qui no va defallir ni un instant, per ensenyar-me els passos del ball.

Breu punt i a part per presentar-vos la Dèlia: és la doctora que a l’hospital de Corpa s’encarrega de brindar tota la informació que les embarassades necessiten per aconseguir el Bono Juana Azurduy. Aquest, és un dels bonos que l’Estat ofereix a nivell de salut i cobreix econòmicament el cost de 4 visites de control prenatal, l’assistència al part, una visita post part i el control del nadó fins als 5 anys.

Arribada la tarda de l’estrena, comença la transformació en cholita a mans de la Santussa. Tota bona cholita llueix:

1. una bona cintura: em posen un, dos, tres i quatre enagos, una faixa i la pollera.

2. Un parell de trenes ben llargues i negres. Dit i fet! A les meves grenyetes hi afegeixen dues llargues extensions de trena.

3. La manta. Que hem llogat juntament amb la pollera en una tenda boliviana. Pel cap baix deu pesar un parell de quilos.

4. El bombí. Bufa! Això de portar un barret que no t’entra al cap, sinó que tan sols acaricia la coroneta no és fàcil. El truc rau en enganxar-lo a les trenes amb uns quants clips però el cas és que com que no teníem gaires clips i el vent bufava amb ganes... de quatre passes ballant, haureu vist que en tres intentava evitar que el bombí anés per terra.

Esperem que en veure les imatges hagueu rigut tant com nosaltres. El cert és que un cop arribats a la plaça em vaig escapolir de la rua tan aviat com va ser possible. I sort!! Perquè la rua va durar dos dies més.

La versió d’en Guinot és que el berenar era molt bo.

Entre tanta ballaruga i festa, deixem l’apunt de que comencem a estar animats amb la feina. Dissabte a la nit potser vam començar a enterrar la llavor del que esperem que sigui un bon equip de treball per intentar fer funcionar l’hospital. Hi ha una feinada a fer i molta paciència per anar implementant petits canvis que es consolidin. L’entusiasme per fer-la, intuïm que pot créixer si sentim que és un equip de gent el que treballa.