No et mengis el cistell de la caputxeta

Ens passem setmanes sense publicar i avui dos de cop! Visca! Aquests dies a la Paz hi ha hagut unes protestes dels policies reclamant un augment de sou. Això ha fet que mentre els policies estaven en vaga, de la seguretat (?) se n’encarregués l’exèrcit. A nosaltres no ens ha afectat en res, ja que no hem sortit de Corpa, però al país hi ha hagut una mica de tensió, ja que no queda massa lluny el record dels policies i l’exèrcit enfrontant-se pels carrers de la Paz l’any 2003.

En tot cas, aquesta vaga de policies ve després d’una vaga de metges, que venia després d’una vaga de transportistes i embolica que fa fort. I amb tot, els indígenes del Tipnis que ja van per la seva novena marxa per reclamar que una carretera no passi per les seves terres. La realitat política del país és que tothom surt al carrer per reclamar els seus drets. També els policies. Això els fa més indisciplinats, però més entranyables.

Però no són ells qui es volen menjar el cistell de la caputxeta. És en Ponç. Quan van ser aquí, els avis van regalar-nos unes titelles de dit, entre les que hi havia una formosa caputxeta vermella que porta un cistellet. L’altre dia ens el vam trobar dins de la boca d’en Ponç mentre la pobra caputxeta maldava per mantenir la seva mà agafada al cistellet. Llavors va ser quan l’Anna tota solemne va dir:

- Ponç! No et mengis el cistell de la caputxeta!

I en Guinot tot eixerit va afegir:

- Nooooooooooo!  Ponç!

Perquè heu de saber que en Guinot després d’un temps de dir “Pou” al seu germà, ara ja li diu molt bé el seu nom, i així que pot aprofita per renyar-lo una mica. Durant un temps semblava que ja havia passat la gelosia, però sembla que això va a èpoques. En tot cas aquests són uns temps moguts pel més petit de la casa. Aquesta setmana se li ha acabat el xollo de la llet materna, ja que l’Anna ha començat un antibiòtic incompatible amb la lactància degut a una grip intestinal. No patiu Monpep, que estem bé, d’altra manera no ho haguéssim pogut publicar al bloc ja que no hauríem baixat a la Paz!!!

També hem aprofitat que en Ponç ja no menjava durant la nit per passar-lo de la nostra habitació a l’habitació del Guinot. De fet és la mateixa habitació, però ens separen unes cortines taronges molt boniques. Així que ara dormen tots dos germans junts i només en Ponç remuga una mica a la nit, però torna a dormir-se tot sol. Tot un luxe.

Un altre luxe és que en Guinot fa un mes que ja no porta bolquers amb bastant èxit. En algun lloc vam llegir que era bo retirar junts tant els de dia com els de nit. La veritat és que ho té dominat durant el dia i a la migdiada. A la nit tenim un 50% d’èxit. Sí, és inevitable tenir fills petits i no acabar parlant de temes escatològics. Encara diríem més, arriba a alegrar-nos una caca o un pipí al bacinet. És el que té ser pares!

Amb en Guinot passegem molt. A vegades arrossega un cotxe darrera seu. A vegades busquem tresors per terra (generalment els taps i les xapes són els més cobejats). I tot sovint juguem amb la pala i la galleda. Estem fent un forat de dimensions considerables a prop de casa en Fabio. Comença a parlar més clar. Barreja el català, el castellà i l’aimara. Sí, sap alguns números en aimara i com que tothom li celebra molt, tot sovint ens el trobem fent els comptes de l’abuela. Darrerament té la sort d’haver incorporat un parell d’amics, en Roger, una mica més petit que ell i la Nicole, un any més gran que ell. S’ho passen molt bé junts.

En Ponç es passa unes quantes estones al dia a terra en una flassada. Havíem observat que es passava moltes estones al cotxet i que encara no té massa força als braços, així que li hem programat una mica de gimnàs diari. Ja menja tres papilles a banda de la llet d’inici i segueix amb el seu caràcter rialler i bromista. Sabem quan se l’ha de canviar no tant perquè plori, sinó perquè es posa a fer “joguing”, remena el cul i fa anar els braços com si caminés amb una certa pressa. Quan el canviem, sovint ens agafa la roba que li hem de posar i es fa uns panxots de riure quan li volem treure.  És un fiestero!

A banda dels fills, dels que en podem escriure encara molt més, les darreres novetats que potser comentarem més en alguna altra entrada, són la marxa de la Sara, que ja ha tornat cap a Itàlia, el pas d’uns cinc o sis dies del Renato i l’Ettore, pare i fill que van viure a Corpa fa uns 25 anys i que en el fons tenen a veure amb què nosaltres estiguem a Corpa, ja que fa 25 anys ells van haver de marxar a viure a Santa Cruz per problemes d’alçada, i aquest va ser el motiu que destinessin en Fabio a Corpa, per poder seguir els projectes que havia iniciat en Renato. Ara, en Renato i l’Ettore viuen a Milà.

També esperem amb il·lusió a les persones que ens heu confirmat que vindríeu, el juliol l’Ignacio i la Pilar, a l’agost repeteix la Maria, aquest cop molt ben acompanyada, i el setembre el Txepe i la Míriam. Fins ben aviat i esperem que tot estigueu molt bé. A reveure!