Cantant sota la pluja

Finalment sembla que s’ha acabat la temporada més plujosa dels darrers 20 anys! Visca! Va començar a mitjans de desembre i tot just deu fer una setmana que podríem donar-la per tancada. Això sí, quines grans collites!

Durant aquest temps hem pogut gaudir de la companyia dels pares i avis. La Conxita i en Xevi el mes de desembre i la Montserrat i en Josep Maria entre març i abril. També ens ha acompanyat la Clara, cosina de l’Abraham uns quinze dies. Moltes gràcies per aquest temps! Ha sigut bonic poder-vos veure!

Donada la baixa freqüència de publicacions, durant aquest temps ens han passat coses interessants que no hem explicat massa. Si no tenim en compte el naixement d’en Ponç, que ja vam explicar el mes anterior, un dels episodis viscuts de forma més intensa és un replantejament del nostre voluntariat aquí.

Ens ha calgut assumir que l’hospital no és el projecte que podríem somniar nosaltres, sinó aquell que volen i poden tirar endavant les persones que en són responsables. Que n’és de difícil de fer el que et demanen quan n’estàs convençut/da que és una equivocació! Hem tingut diverses converses amb en Fabio encaminades al sentit de la nostra estada a Bolívia i concretament al projecte de l’Hospital de Corpa. Ens trobem en una comunitat que sembla una mica un cementiri de projectes. Projectes que van funcionar molt bé fa uns anys, però que en el moment de ser assumits per la comunitat, han decaigut i han mort. L’aposta que ens planteja en Fabio doncs, no és de tirar endavant les idees que nosaltres veiem que podrien funcionar, sinó de ser disponibles a  les idees, per molt equivocades que ens semblin, de les persones que a dia d’avui estan al capdavant de l’Hospital.

La sensació d’oportunitat perduda, de que ens estan desaprofitant és molt forta. Però en això també ens ha calgut desenfocar les idees amb les que hem vingut. La importància de la nostra estada no és tant la nostra tasca professional, com la nostra simple presència, la nostra voluntat de caminar junts cap a on se’ns demani.

L’Abraham ha deixat l’hospital en veure que no hi ha cap voluntat de millorar la gestió econòmica. El plantejament de tot l’any anterior era de guanyar-se la confiança per tal de poder fer algunes millores aquest any. Ha sigut dur tant per en Fabio com per nosaltres, veure com en un dels camps on més millores es podrien donar i on podríem aportar més, la directora de l’hospital no vol delegar cap responsabilitat. D’aquesta manera, ara l’Abraham procurarà engegar un programa de formació i promoció dels joves de la comunitat.

L’Anna s’ha quedat com a ginecòloga a l’hospital, però ha abandonat la idea d’assumir tot el programa de dona de l’hospital. Cal acceptar que hi haurà parts dels quals n’ha fet tot el control prenatal, que seran atesos per altres persones i que ella potser no en tindrà coneixement. Cal acceptar que la formació obstètrica bàsica dels professionals no serà feta d’una manera metòdica i estudiada sinó aprofitant les oportunitats que es presentin. Cal acceptar també que molt difícilment es seguiran els protocols d’actuació que han dissenyat juntament amb altres doctores d’aquí, en tot cas alguna persona concreta pot millorar petites actuacions mèdiques.

 

En definitiva, però tenim la gran sort de ser nosaltres els que hem decidit venir i viure a la manera aimara. Esperem que també la gent de l’altiplà en pugui treure profit de la nostra presència aquí. Del que estem convençuts és que aquesta manera de viure i de veure el món, a nosaltres ens deixarà una gran empremta. L’empremta de la vida senzilla.