dilluns, 10 d’octubre del 2011

Aquesta casa... és una ruïna!

Els mesos de juny i juliol han estat de “trasllat”. La comunitat de jesuïtes de El Alto ha anat guanyant adeptes i integrants. És per això que preveient que els voluntaris que vivim a Corpa i que baixem esporàdicament a La Paz no disposaríem d’un indret on allotjar-nos, en Fabio va començar a buscar alternatives.

El cas és que va sorgir la possibilitat d’anar a la ciutat de la Paz, en un barri a mig camí entre la zona cèntrica i El Alto anomenat Villa Victòria. Allà hi viuen les germanes i la mare de la Dra. Irene i a casa seva mateix; van construint-hi de mica en mica, un edifici amb habitacions que lloguen de pensió. El cas és, que els jesuïtes han passat a ser llogaters d’un parell d’habitacions (una doble i una simple), un bany i una cuina.

Teòricament i per les informacions que anàvem rebent de la Dra. Irene, la casa estaria enllestida a finals de juny, però començant a veure clar com funcionen aquí els terminis de temps, vam tenir la cautela de no baixar-hi fins a finals de juliol, quan ja ens acompanyava la Maria.

Tot contents per descobrir el nou llogarret, ens arribem doncs fins a la gran ciutat, i just abans d’agafar el bus que ens havia de portar a Villa Victòria, fem un truc a la família per demanar-los quatre indicacions per localitzar la casa.

Una veu una mica dubitativa ens contesta a l’altra banda del telèfon i ens diu que baixem en una placeta on ens vindrà a recollir per acompanyar-nos fins a casa. Tal dit tal fet! Baixem a la zona indicada i esperem uns minuts. Arriba la Lídia i molt amablement ens rep i condueix fins a casa seva.

I aquí comença l’entrada i visita... a la “casa dels horrors”! En Guinot, que anava assegut sobre les espatlles de l’Abraham, ja pot presumir d’haver entrat i haver sortit il·lès d’una casa a mig fer!

I és que no és del tot just que l’anomenem la casa dels horrors; perquè de fet, l’únic detall és que encara estava en fase de rebre els retocs finals! O almenys, així és com sempre hem vist que ho viuen les seves llogateres.

Podeu preguntar quina sensació es va emportar la Maria, però al nostre voltant només s’hi veien sacs de ciment, sacs de guix, piles de rajoles, cables i connexions elèctriques a l’alçada del coll... i això sí: els paletes treballant-hi a un ritme frenètic i els primers inquilins vivint-hi!!

Ingenus... preguntem on ens hem d’allotjar. I com qui res... ens acompanyen al pis de dalt on hi ha les habitacions que hem d’ocupar. Entre més i més sacs de guix ens ensenyen una de les habitacions on un obrer està pintant les parets; l’habitació individual que ja està enllestida (però no aconseguim veure-hi llit ni cap moble) el bany (on un altre obrer està fent el plat de dutxa) i la cuina (sense llum, cuina, estris...)

Tot i això, els preguntem si les habitacions estaran enllestides per aquella nit mateix, i és clar! Ens asseguren que sense problemes!!

- Si és així... On podem deixar les coses, que anirem a buscar un lloc per dinar i tornarem al vespre?

- A una de les habitacions de baix (una de les seves).

Mentre descarreguem l’equipatge, ens comencem a adonar tot conversant entre nosaltres, que tot plegat, potser no estarà tant enllestit com ens prometen.

Ens ofereixen de prendre un refresc i amb delicadesa intentem valorar quines possibilitats reals de fer-hi nit tenim. Tant la Lídia com la Eli (les dues germanes de la Irene que ens han acollit) segueixen insistint que els paletes poden acabar la feina durant la tarda i que les dificultats poden ser les de trobar un catre (llit); però aquí salta la Maria molt viva preguntant:

- ¿Pero tienen colchón?

Segurament només amb un matalàs per 4 ja ens hauríem salvat, però les germanes Mita van respirar quan els hi vam dir que seguissin treballant amb calma, que aquella nit no la passaríem a casa.

Des d’aleshores les millores apareixen de mica en mica: el bany té plat de dutxa, però qui s’atreveix a dutxar-se ho fa amb olles, la cuina no té endoll de la llum i ens hi veiem connectant els cables elèctrics... però val a dir que ja hi ha llits i fins i tot armaris!!

La única pega de Villa Victòria respecte la casa de El Alto és que no disposa de wifi (i què més volem?) però això fa ben difícils els skypes i que puguem saludar-vos amb en Guinot... a qui per cert! Potser com a efecte secundari d’aquesta visita inicial, ara té una gran devoció per la neteja i sempre que es desperta de bon matí ja comença a cantar: xip, xaaap, xip, xaap tots a l’aigua, tots a l’aigua...!!

Anem a la segona pista del nom! Fins ara les vostres apostes són:

Andreu, Guerau, Hermenegild, Inka, Isaac, Josep, Mallku, Pau i Xavier.

Tots ells noms molt adecuats i realment bonics, però no coincideixen amb la solució. Així doncs, seguim amb una nova pista:

És el nom del patró dels yatiris.

A seguir barrinant!! Fins ben aviat!

3 comentaris:

  1. La meva aposta: Illapa. Segons es diu, si el déu de les tempestes elèctriques (més prosaicament, illapa=llamp) toca una persona, aquesta queda marcada per a ser un gran yatiri. Espero amb candeletes la narració explicativa, serà algo com "Estàvem pensant quin nom posar-li mentre ens dirigíem amb el peugeyota a atendre una noia que anava de part, quan un llamp impressionant va partir pel mig l'arbre que ens tapava el camí, i un home sortit del no-res (el pare del nen) ens va explicar que acabava de néixer i que seria un gran yatiri. El peugeyota ja no es va voler moure fins l'endemà".
    Hem descobert també que `Illapa también es venerado con el nombre de “Tata Santiago”' però això de Santi és clarament massa vulgar...

    ResponElimina
  2. Dins del mateix camp lingüístic, alternatives viables serien "Kunturi" (el cóndor, representant dels déus), "Illampu" o "Illimani" (muntanyes sagrades), o fins i tot "Waki" (pare). A mi Illimani m'agrada...

    ResponElimina
  3. Jo voto per Santiku o Thor....
    Molts petons

    ResponElimina