Ferralleta

Pronosticàvem a principis de juny de 2011 que l’autito que ens acabàvem de comprar ens faria estar a tots més contents que un gínjol.

No ens equivocàvem. Vam fer contents al Paul i l’Ana María, que ens el venien i eren feliços de treure-se’l de sobre. El tenien des de feia un any i “nunca ha ido al mecánico”.Patapum, el primer dia de tenir-lo nosaltres, fem content al mecànic que mai no l’havia vist fins llavors.

Fem contents també a uns policies, que en l’únic viatge llarg que hem fet fins a Cochabamba, ens deixem els papers del cotxe i els nostres carnets de conduir. Podem pagar la multa, cancel·lar el viatge i anar a tránsito a la Paz, o bé arreglar-ho amb l’article 30. Optem pels 30 pesitos a la butxaca del policia, que té una família que ha de mantenir.

Contents també els peatons de la Paz i del Alto, que estan poc acostumats que els tinguin en compte. Val a dir que la meitat de vegades els tenim en compte, però l’altra meitat és un problema d’embrague, que cal enganxar-li el truquillo i ens fa més lents de reacció i això és fatal en un país on els semàfors són merament indicatius i es condueix “al empuje”.

Val a dir que alguna vegada també hem fet contents la gent que porta hores esperant en el camí de terra que porta de Corpa fins a Guaqui i amablement els hem recollit.

Uns altres que van estar molt contents són els conductors de minibús del Desaguadero, aquell dia que vam arribar traient fum del motor. Tots van poder opinar, dir-hi la seva, assessorar, riure amb i dels gringuitos. Tot un espectacle gratuït al final d’un dia de fira major.

Per espectacle gratuït també el darrer dia que va circular el cotxe, l’1 de gener d’aquest any, quan amb la plaça de Jesús de Machaca plena de gom a gom, els frens diuen prou definitivament i per no xocar amb el cotxe del davant entrem al bell mig de la plaça i fem vuelta al ruedo, tot saludant i posant la nostra millor cara.

Feliç com un anís el nostre mecànic de confiança, un jove de 15 anys que tenia un dels 1.500 puestitos de “Frenos y embriagues” a el Alto. Ja fa mig any que no existeix el puestito, sembla que érem dels pocs clients (potser els únics?). Ara és un baño público, podeu imaginar les dimensions del taller. El xicot era simpàtic, però en honor a la veritat no arreglava massa bé i això acaba passant factura.

Suposem que també ha quedat content en Panchito, que ens ha comprat la ferralleta, espatllada i amb un any d’inactivitat. Això sí, a la meitat de preu del que vam comprar-la nosaltres. De fet, gràcies al nostre instint negociador, hi havia diverses persones interessades en la compra. Però li havíem donat la nostra paraula al Panchito. Això que vam estar ballant-la fins al final, que si ara no tenia diners, que si volia tornar-lo a veure, que si ens volia regatejar el preu. De fet va acabant-lo comprant en una nit de pluja que no convidava a res més i després d’una hora de negociacions, quan ja havíem anat al notari i tot. Això sí, una vegada signats els papers que havíem preparat nosaltres mateixos, ens va treure un parell de refresquitos i de cerveses. Que sea en buena hora! Per buena hora la que acabàvem de passar, que pensàvem que al final no es quedaria el cotxe, havent dit a tres o quatre persones que ja estava venut i havent-lo esperat fins el dia 10 de desembre!

Finalment feliços també nosaltres d’haver fet contenta a tanta gent i haver agafat una mica d’experiència en un volant realment difícil, per unes carreteres difícils i amb l’existència o inexistència d’unes normes de conducció també complicades.

Adéu doncs Peugeyota i segueix repartint tanta alegria!