Es van conèixer a Corpa. Ella era infermera de
l’hospital. Ell era voluntari de la parròquia com nosaltres. Amb la Magna vam
congeniar molt. Va ser la persona que ens va acompanyar en el naixement del
Ponç. Amb l’Ismael vam compartir moltes estones i aprenentatges.
Així que ens va fer molta il·lusió quan van
demanar-nos que es casaven i si podíem ser els seus padrins. Il·lusió
multiplicada per partida doble quan ens deien que també batejarien el seu fill
Santiago i que si podíem també ser-ne els padrins. Aquest macro-evento seria el
22 de setembre.
El problema era que ni ells ni nosaltres
sabíem massa què significa ser padrins aquí a Bolívia. Per a nosaltres era un
acompanyar-nos des de l’afecte en un dia molt especial a la seva vida, però què
esperaven ells? Així que vam decidir de que ho pensaríem i quedaríem d’acord.
Ingenus de nosaltres pensàvem quedar amb ells dos en algun bar de la Paz. Però
sembla que acabem d’arribar, amb esquemes catalanets! Ells van convidar-nos a
casa, amb tot de regals i menjar preparat per a nosaltres i amb tota la família
d’ella pendents del què diríem nosaltres! De fet, la conversa del padrinatge va
ser amb el pare de la Magna i no amb ells dos. Però va anar molt bé perquè així
ens va quedar molt clar què volien, si més no la família de la núvia! Nosaltres
vam aprofitar per dir que per aquelles dates teníem la visita d’uns amics, el
Txepe i la Míriam, i que ell era camarógrafo profesional. Si volien podíem
preguntar-li si volia venir i fer-ne algun vídeo. Ells encantats, i nosaltres
també, esperem que el Txepe i la Míriam també els agradés!
També va ser interessant la prova del
casament. Un parell de setmanes abans vam anar a l’església perquè el capellà
els expliqués com havia d’anar tot. Era important memoritzar la fórmula que
s’havien de dir. Aquest tema el portava l’Anna. Tots els que vàreu estar al
nostre casament recordareu que és molt bona en això! També ens vam quedar amb
la copla de que calia confessar-se si volíem combregar.
Així que va arribar el dia 21 al vespre i vam
arribar a la casa de la Magna a el Alto un carregament de gringuitos. Mentre
l’Abraham posava els nens a dormir i s’adormia amb ells, l’Anna, el Txepe i la
Míriam ajudaven a la família a acabar els preparatius per l’endemà. La
celebració del casament es feia a la mateixa casa. La família de la núvia va
llevar-se a les 4:00 del matí per anar a un forn que els cuinessin el menjar
que havien preparat. La família del nuvi venia de l’altra punta del país i
arribarien durant el matí.
A les 8:00 del matí l’Ismael va dir “ya está
aquí”. L’Abraham va estar a punt de saludar efusivament la germana de l’Ismael
quan àgilment va adonar-se que no, que era la jutgessa que els havia de casar.
Així que no hi seria la família del nuvi. D’acord, ja arribarien un cop casats.
Nosaltres a lo nuestro, a fer de padrins. La jutgessa va fer un discurs molt
bonic enfocat en la igualtat de gènere i dels drets i deures dels cònjuges.
També com a bona funcionària pública d’un estat laic va recordar-los que el
casament venia de Déu i que per això l’havien de respectar. L’Abraham encara
estava a contrapeu quan la jutgessa li va preguntar si era cristià o catòlic.
Bona pregunta per acabar-lo de recol·locar! I allò era el casament civil! Què
passaria al religiós?
A contrapeu van agafar també a l’Anna en el
moment crucial (el sí quiero) quan tota l’acció estava centrada en els nuvis i
un moviment sobtat d’en Guinot la va fer caure de la cadira amb tot el soroll i
el canvi de focus d’atenció que això comporta. I en Txepe immortalitzant-ho
tot amb la càmera de vídeo. Brillàvem
amb llum pròpia en el nostre estreno de multipadrins.
Després del casament civil van convidar-nos a
un fricasé de pollo. Plat immens a les 9:00 del matí. El Txepe va provar de dir
que no tenia massa gana, però el pare de la Magna va dir-li que era pecat
llençar el menjar i s’havia d’acabar. En Guinot com un campió anar fent. La
jutgessa va optar per la tàctica mòbil. Casualment li va sonar dos o tres
vegades i a la darrera va acabar dient “pues si no hay más remedio, salgo ahora
mismo” i va marxar com un coet tot agraint i excusant-se de no acabar-se el
plat. Pobra noia, que si l’esperaven uns quants casaments aquell dia no podem
recriminar-li res.
Al cap d’una estona arribaven la família de
l’Ismael, ara sí. Grans salutacions i benvingudes i llavors descobrim que el
germà de l’Ismael és fotògraf professional. Fantàstic, l’esdeveniment ja el
tenim cobert per tots els mitjans gràfics. A més, en ser d’una altra banda del
país i no conèixer massa les tradicions dels matrimonis de la Paz, ara ja no
som els únics que anem peixos.
Ens diuen que ja podem anar a l’església i hi anem
xino-xano. Tancada a cal i canto, però per sort hi ha un tobogan que és la
delícia dels nens. Arriba el capellà amb pressa. També arriba el cotxe amb la
núvia, però li diem que faci una volta que encara no hi és tothom. El capellà
no era de la mateixa opinió. ¿Dónde está la novia? va inquirint al padrí. I el
padrí amb cara de Marlon Brandon fent com si tot estigués controlat, però no
sabia ni què passaria al cap de dos minuts. Resulta que era ell qui havia
d’acompanyar a la núvia a l’altar i la padrina al nuvi.
Celebració exprés on les hi hagi amb alguns
moments impagables, com el moment en que el capellà demanava es anells i
l’Anna, que els tenia a la butxaca, fent-se la remolona. El capellà que devia
de tenir deu celebracions més, no estava per pans beneïts, altrament dites
hòsties. I a l’hora de combregar que n’hi posa una a l’Abraham davant i ell que
havia après la lliçó li diu tímidament, “es que no me he confesado” i el mossèn
li diu que ja ho farà després. Eureka, tot això acabarà amb una confessió.
Entre la jutgessa i el mossèn, l’Abraham ja no sabia d’on li venien.
Després de la missa, la tradició resultava ser
que els padrins acompanyen als nuvis a creuar 12 ponts. Mira que si hem
d’anar-hi amb transport públic, no dinem ni a les 8:00 del vespre! Per sort,
ens acompanya el cosí de la Magna amb cotxe i ho deixem amb 2 ponts, el primer
a peu i el segon sense ni baixar del cotxe. En el que creuem a peu, els nuvis
van davant i els padrins darrera. Però el millor és que com que tothom es casa
en dissabte, hi ha una bona cua de nuvis i padrins esperant a creuar, i a dalt
del pont hi ha tots els venedors del món. Els que t’ofereixen una copa de cava,
els que t’incrusten una estampeta... Per sort la Magna i l’Ismael el creuen a
la velocitat del llamp i en un tres i no res ja som a l’altra banda, havent
esquivat tots els perills.
Arribem a casa la Magna i gran celebració, amb
vals d’honor. Després, brindis i discurs dels padrins. Aquest sí que el
portàvem preparat, i comencem a dinar. Per sort la Míriam pot estar molt amb en
Ponç i en Guinot, que nosaltres anàvem d’ensurt en ensurt. Nosaltres comentem
que després del pastís haurem d’anar cap a Corpa, que si no ja no aconseguim
agafar el minibús. I va passant el temps. I tots mirant-nos. I segueix passant
més temps. I ara ballem tímidament. I passa més temps. Fins que després d’un
parell d’hores decideixen de fer els regals als nuvis, que hem d’agraïr tant
els nuvis com els padrins. Nosaltres que agraïm també els que estaven amagats
per la sala perquè no havien portat regal i que queden descol·locats d’aquests
padrins que els troben i els agraeixen una cosa que no han fet. Finalment, la
Magna ens posa un pastís sencer en una capsa i ens diu que marxem que no
arribarem al minibús. Tothom ens agraeix molt el dia i nosaltres també, i
tornem tots 6 ben contents cap a Corpa. Realment hem viscut un dia molt
especial ple d’estimació.
També avui és un dia especial. Avui fa cinc
anys que ens vam conèixer nosaltres dos, tot somniant de viure en una mateixa
llar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada