dilluns, 29 de novembre del 2010

Salt de puces

El bateig de diumenge 21 va ser pràcticament tot en aimara. Els nostres fillols, en Perci i en Baltasar, de 12 i 11 anys, anaven vestits de forma molt elegant. Nosaltres vam regalar-los-els, però per sort els va triar la doctora Irene, que és la padrina d’una altra de les filles de la família.

Després de la missa, vam celebrar l’apthapi allà mateix. El sufix thapi significa en aimara “entre tots” i l’arrel “ap” significa portar. Així, l’apthapi, és portar el menjar entre tots. Us recorda alguna cosa?

Aquest cop, però, no eren amanides i embotits, sinó papes, chuño, mote, oca, favetes i altres productes del camp. Un cop vam acabar la manduca comunitària, cadascú va anar cap a casa dels fillols i... a seguir menjant!

Vam entrar acompanyats d’en Baltasar a l’única estança de la casa (si descomptem el lavabo i la cuina) a on ja hi havia alguns convidats menjant asseguts als llits de la família. A nosaltres ens van deixar el lloc d’honor, a la taula. Van portar-nos un plat immens amb arròs, més papes i chuño, ceba, tomàquet i pollastre. Tot i fer molt bon paper, vam acabar demanant-los si els feia res que ens emportéssim en una bosseta de plàstic el que no ens havíem pogut acabar. Crida l’atenció que en aquella estança no hi eren els de la casa, tan sols els convidats que menjàvem en un silenci sepulcral que no s’atrevia a trencar ni en Guinot.

Cap al final va entrar el pare i més tard la doctora Irene que van atrevir-se a trencar el silenci i van fer una mica més distès l’ambient. Clar que el pare no va entrar de buit, sinó que va posar un parell de cerveses, un parell de refresquitos de la mateixa marca petitòria i un mocador ple de fulles de coca indicant-nos que féssim els honors. L’Abraham va deixar començar a la cunyada i després va agafar unes quantes fulles pensant “ni modo”. Després va resultar que els únics en agafar coca van ser ell i la cunyada que anava molt forta. I d’aquesta manera tan estimulant va arribar el moment de despedir-se i tornar cap a casa havent fet lligams amb la comunitat i tenint ja per sempre més uns compadres a Corpa. Vam tenir sort que la celebració no va durar dos dies!

Dimecres de bon matí, l’Anna s’afegeix a una petita expedició formada per part del personal sanitari de l’hospital. Anem a la Feria de Salud que es celebra a Jesús de Machaca, a uns vint minuts de Corpa. L’objectiu és fer difusió i informar a la població de la comunitat sobre un tema de salut concret. Aquest any es tracta de parlar sobre les infeccions de transmissió sexual: malalties que són extraordinàriament prevalents i que malauradament tenen especial incidència entre les nenes.

El desplegament és important perquè s’hi reuneixen tots els centres de salut del municipi; i l’esforç d’organitzar-ho també, perquè s’han invertit força recursos en l’elaboració d’uns banners (pòsters) que tracten les diverses patologies.

Després de passar mig matí muntant unes carpes que serveixin de recés als panells informatius, i mig matí més escoltant els parlaments de les diverses autoritats que inauguren la Feria, resulta que la població de Jesús de Machaca no té massa curiositat pel tinglado que s’ha organitzat a la plaça major del poble.

Segurament no s’ha de llegir com un fracàs el fet que ningú s’apropés a les carpes, sinó que no es va organitzar el dia més adequat. Per la propera, cal fer-ho coincidir amb el dia que hi hagi cancha o alguna altra feria que aglutini persones.

La cara bona de la moneda després de tot, va ser poder conèixer tot el personal sanitari del municipi i fer un viatget de tornada cap a Corpa, amb el mateix Mini que la comadre i la filla més petita de la família.

Dijous, divendres i diumenge han estat dies de molta feina a l’hospital. Dijous i divendres perquè l’Anna era l’única doctora de torn, i diumenge perquè com ja hem dit, és el dia que la gent puja a visitar-se.

Vet aquí una breu pinzellada d’algunes situacions que es donen intentant fer de metge a la nostra estimada Bolívia rural:

Cas 1: cholita d’uns 45 anys que després d’haver fet uns quants tractaments amb el naturista (yatiri), arriba a l’hospital amb dolences difuses i inespecífiques per tot el cos. El primer pas de la visita (l’anamnesi) acostuma a ser complicat. El problema principal no és l’aimara, sinó que expliquen els símptomes amb un llenguatge fins ara desconegut. Un cop intentes focalitzar quina part del cos no va alhora; arriba el moment de l’exploració física. En el cas de la cholita: la zona lumbar i l’abdomen. Després de treure’s capes i capes de roba (riu-te’n de les cebes occidentals, aquí a Bolívia si que en saben de vestir-se com una ceba!!)... sorpresa!! La bona dona porta un paper de diari enganxat a l’esquena, amb una mena de pega molt eficient. Segons l’Abraham, el que deu ser curatiu és la notícia que porta enganxada... i potser sí. Deixem el diari allà on és i seguim la visita.

Cas 2: un parell de professors d’escola que anem a buscar en ambulància a la seva comunitat. La nit anterior han tomado (begut més del compte) i hi ha hagut batussa entre els professors de l’escola. Un front obert a cop de pedra i un trau al cap per suturar. Entre recollir-los i atendre’ls, passa tot el matí de divendres. Les baralles, agressions i borratxeres són molt freqüents, i ens en farem un fart.

Cas 3: un infant de 6 anys que arriba a l’hospital amb la bicicleta que porta el seu pare. Tot escoltant el relat rebuscat, comences a intuir els pocs recursos i la senzillesa de la família. El que més desarma però, és l’estat del xiquet. Paradigma del nen desnodrit i greument malalt, parlo amb el pare sobre la possibilitat d’internar-lo i fer un estudi inicial que ens ajudi a recuperar-lo una mica. Més enllà de la sospita mèdica de la malaltia, el que xoca és com es viu aquí la possibilitat de viure o morir d’un infant.

D’aquest últim cas en parlem amb l’Abraham. El que ens costa més d’entendre és que en qüestió de salut té la mateixa legitimitat el yatiri llegint les fulles de coca o un cunyat que llegeix el que fan els ocells, que no pas la medicina acadèmica amb les seves evidències científiques. Un metge pot dir que un cas és greu, però és només una veu més de les moltes que aquí s’escolten sobre l’estat de salut d’una persona.

Per exemple: un infant va anar a l’hospital amb una apendicitis i en va tornar sense visitar-se perquè un familiar va dir que les fulles de coca havien dit que no era un cas per anar a l’hospital. L’infant moria al cap d’unes hores i la conclusió de la família és que la gent ja no creu en la coca amb tanta fe com abans, i per això de vegades la coca pot equivocar-se.

N’hem parlat amb en Fabio i ens està ajudant a elaborar-ho. Ell també ha hagut de fer un exercici semblant per intentar apropar-se al munt de qüestions que no comprenem i ens revelen. L’endemà, ens fa arribar un llibre sobre Médicos y yatiris, per tal que puguem endinsar-nos un xic en la medicina tradicional que viu a l’altiplà. Ens anirà com anell al dit.

Nit de dijous a divendres: en Guinot està especialment despert. Comencem a revisar possibles causes del seu insomni: no té fred ni calor, li canviem el bolquer i descartem la gana. Però ull viu!! A l’Abraham li pica l’esquena. Així doncs, arribem a la sàvia conclusió que hi ha puces. Febrilment traiem en Guinot del sac i durant més d’un quart d’hora observem els petits borrissols, veient com es mouen i fins i tot salten.

Per una nit, en Guinot acaba dormint amb nosaltres, fins que l’endemà i amb la llum del matí ho veiem tot més clar. Si a l’Abraham li pica l’esquena, que se la rasqui; però que no comenci a neurotitzar tota la família: no hi ha cap puça i els borrissols ni salten ni es mouen.

Deixem els animalons i les animalades i ens acomiadem fins a la propera! Una abraçada molt forta a tots!!

6 comentaris:

  1. Hmm. Missatge dens i interessant, per anar-lo paint. Gràcies pel punt final d'humor!

    ResponElimina
  2. Em sembla que aquest del llindar entre la vida i la mort ha estat el segon gran xoc cultural. Molt interessant i sorprenent tot plegat!

    ResponElimina
  3. Hola família!

    estem fent proves amb el Ricardo a veure si ens en sortim!

    ResponElimina
  4. Hola!
    Ja tinc l'adreça del vostre blog. Ho seguiré amb molt de gust.
    En Guinot està molt maco!! Oi que és sembla a l'Anna?
    Ja veig que és una altra vida, però també molt enriquidora.
    Que sigueu molt feliços!!
    Una abraçada.
    Ricardo

    ResponElimina
  5. "iaios de tiana" no sé com ha surtit. És la clau del blog dels nostres nets, pero ja has vist que soc jo,el Ricardo.
    Ah! I que no sembli que volem fer-us "compadres" perquè no tenin fulles de coca.
    Ricardo

    ResponElimina
  6. Hola!!

    Després de seguir cada actualització que aneu fent, ens hem decidit a escriure.

    La veritat es que sorprèn molt llegir segons què d'aquí estant, i són coses que viscudes segur que són encara mes impactants, dures i enriquidores, però ens agrada que us integreu tant ràpid al poble "compadre" i "comadre" eh! Tenim curiositat per saber exactament que implica (si un dia teniu temps ja sabeu, feu-nos-en un resum!)

    El Guinot esta molt guapo! (Hi ha més nens de la seva edat al poble?)

    Bé, petons per tots tres i seguiu escrivint, ens encanta llegir-vos! (I més amb els tocs d'humor que aneu donant!)


    Marta, Anna, Enric i David!

    ResponElimina