Compadres y comadres

Compadres y comadres

Hola de nou! Observareu que aquesta setmana, a més a més de la crònica hem aprofitat per penjar unes fotos d’en Guinot i de la nostra casa. A vegades val més una imatge que mil paraules!

Aquesta setmana volíem explicar-vos els nostres avanços en la relació i integració en el poble de Corpa. Començarem dient-vos que una de les coses que ens advertia el Fabio és el fet que en un poble compten molt (a vegades massa i són un perill) les relacions que s’estableixen entre famílies a nivell de compadrazgos. A vegades, al mateix hospital es creen situacions incòmodes que només s’expliquen pels favors entre compadres.

Però com esdevé la gent compadres y comadres? Fàcil, si afilloles un dels fills en algun dels múltiples esdeveniments (bodes, batejos, comunions, promocions de curs...) ja ets compadre/comadre. Aquesta relació sembla que és més forta gairebé amb els pares dels fillols que no pas amb els mateixos fillols.

El dimecres passat, va arribar a Corpa la Francesca, una antropòloga italiana que està fent la seva tesi doctoral sobre la cultura aimara i guaraní. És important que un cop acabi la tesi pugueu fer-vos amb un exemplar, ja que probablement apareixem en un dels capítols que es podria titular “La cara del “gringo” davant de les propostes del poble aimara” .
No sabem com explicarà ella el sopar de dijous, però nosaltres ho fem de la següent manera: Després de deixar en Guinot dormint, entrem a la cuina i ens trobem que en Fabio està convidant a sopar a doña Herminia amb tres dels seus cinc fills. Ens pregunta si la recordem i l’Abraham diu “Claro, doña Teresa!” Desfet l’entuerto (ens havíem vist una vegada de refiló), iniciem el sopar amb bona harmonia tots els anteriors i la Francesca. El sopar és prou animat, i quan s’està acabant, en Fabio surt per poder parlar per telèfon amb el bisbe del Alto que el dia següent ve a visitar Corpa durant tres dies.
Doña Herminia demana a l’Anna si pot visitar-la. L’Anna respon molt efusivament donant amablement els horaris en què està a l’hospital. Amb tot, ella insisteix i l’Abraham veu que es tracta d’una consulta que requereix certa urgència, així que s’ofereix a sortir de l’estança juntament amb la Francesca. A fora fa fred i esperen tots dos que no es tracti d’una qüestió complicada. L’Anna surt en dos minuts (quina sort!) per dir que poden entrar, que de fet la consulta l’afecta tant a ella com a l’Abraham. Cara de sorpresa de l’Abraham, que de ginecòleg en té poc!
A dins, doña Herminia treu una ampolla de refresquito mentre l’Abraham va processant la breu explicació que li ha donat l’Anna amb cara d’apuro: volen que nosaltres siguem el padrino y la madrina de dos dels seus fills: l’Abraham d’en Baltasar i l’Anna d’en Perci.
Davant de la indecisió de la jove parella de gringos i la cara d’això no m’ho perdo de l’antropòloga, doña Herminia pensa “que durs de pelar que són aquest parell” i treu una altra ampolla de refresquito i un formatge per assegurar el tret. L’Abraham i l’Anna van balbucejant,
- No, si nosotros...
- Por favor, un momento...
Comencem a donar excuses de mal pagador: que si nosaltres no coneixem la cultura, que si d’aquí un parell d’anys no hi serem i llavors què, que si no ens coneixem gaire (per no dir gens, de fet la confoníem), però els ulls dels nens i de la mare reflecteixen incredulitat. Que dur! Doña Herminia ens diu que és veritat que no ens coneixem molt, però que ella sent com si ens coneguéssim de tota la vida. Que si ja tenen altres padrins de fora i que encara que estiguem lluny el contacte pot mantenir-se... Finalment diem que ens deixin tres dies per pensar-nos-ho (això vol dir tres dies per tal de buscar l’excusa perfecte). Ens comenta que hi ha un petit detall, i és que el bateig és precisament d’aquí a tres dies. L’antropòloga no perd detall.
Reaccionem ràpid i li diem que ens deixi un dia per pensar-ho ja que si hem de decidir ara només li podem dir que no perquè no ens ho hem parlat i una cosa tant important hem d’estar-hi d’acord tots dos.
Finalment se’n va moixa tota la família deixant els dos refresquitos i el formatge allí i nosaltres aprofitem per assetjar en Fabio amb tota mena de preguntes. Què faria ell? Què significa ser padrins? Quines conseqüències pot tenir en la relació futura tant el sí com el no? I totes les que us pugueu imaginar, inclòs el detall de si hem de tornar-los els refresquitos i el formatge, tema cabdal en aquell moment. En Fabio, després de dir-nos que ell no havia acceptat i que en 23 anys només té 3 fillols, es posa a convèncer-nos que acceptar no està tant malament.

I... continuarà, perquè hem de marxar cap a Corpa!